Amicus

Escrivia fa un temps sobre aquelles xiques que havia conegut en un aeroport i que havíem compartit un viatge i unes poques hores... No volia parlar tant d'elles, a les quals probablement no tornaré a vore en la meua vida. Em va semblar interessant escriure-ho, perquè açò ve a ser una de les essències de l'Erasmus: conèixer gent, gent de puta mare podem afegir, amb la que comparteixes un any de la teua vida, però que després, poc a poc, s'aniran perdent al llarg del camí.

Amics que, com tot en aquesta vida, depenen de les variables temps/espai. Que associaràs a un determinat lloc i a un determinat moment i que serà difícil mantindre'ls més que en el record passat eixe instant. Potser els tornaràs a trobar, potser els vostres camins es tornaran a creuar, potser siga el destí qui ho deicideixi, potser la casualitat o la voluntat de mantindre a la gent que t'estimes.

Però seria això aferrar-se al passat? On enfoquem l'energia, en mantindre les bones amistats, però que ara es troben lluny, o passem pàgina i ens centrem en el present? Si la casa és acollidora, tranquil·la, si es tracta d'una llar càlida i armònica, tancarem les finestres, per a no trencar eixe benestar (tot i que puguera ser a millor). Però de vegades és millor deixar finestres obertes i permetre que entren noves corrents d'aire. On enfoquem l'energia?

I com t'acomiades? Inclús gent que coneixes de només un dia, però amb la que connectes i els agafes estima... li demanes el seu correu i manténs el contacte o ho deixes còrrer i et quedes amb la màgia d'aquells bonics moments?

En estos temps d'amistats massives, on fins i tot el sentit de la paraula està canviant (vaig a fer 500 facebook-amics en breu), recorde una manera encertadíssima de recomptar les vertaderes amistats. Era a The Tipping Point de Malcolm Gladwell on llegia que els vertaders amics són aquells als qui acompanyaries al soterrar dels seus pares. I amb molt d'esforç arribava a necessitar una tercera mà per a seguir contant.

No se si en faré molts d'aquestos amics ací, però del llatí amicus, la paraula amistat va derivar possiblement d'amore, i si que hi ha molta gent ací, que tot i sols haver passat uns moments amb ells, m'estime. I sense dubte, la variable espai/temps té molt a veure en tot açò: LEIPZIG/ERASMUS.

À bientot ou à jamais... who knows?