dissabte, 17 de setembre del 2011

Novament, vida nova

Ja vaig decidir que no anava a continuar el bloc en l'experiència que ara comença a Barcelona. Açò tenia sentit en un any Erasmus ple de noves vivències i aventures, i tot i que espere que m'esperen moltes de noves en aquest any que comença, crec que ja ha estat bé amb escriure i compartir-les amb la gent durant un any. Només aprofite que encara em queden en unes poques entrades a mig acabar, per contar un poc com està anant la cosa per ací.

Realment hi ha un llarg camí fins a arribar a l'any que m'espera. I no em referisc només als tràmits de la Beca SICUE on en un primer moment el trio catacrocker anaven a acompanya-me i de la SÈNECA que va posar emoció fins a l'últim moment. Ho deia, perquè de xicotet o de jove (deixem-ho en adol·lescent) sempre havia volgut viure a Barcelona. A qui no li agrada eixa ciutat? La cultureta, el buenrollismo, el futbol per suposat, el tenir platja... una ciutat oberta, dinàmica, europea, cosmopolita i mediterrània. És a dir, com València però a lo gran.

Però crec que s'han passat de gran. Acostumat a eixe tamany de ciutat perfecte, de menys d'un milió d'habitants, ací es noten molt les aglomeracions, les presses, la contaminació o el soroll al que no estava (tan) acostumat. Vamos que molt bon rotllo però també té desavantatges, sense anar més lluny he de pillar un tren que tarda quasi una hora en arribar a la meua universitat i que em costa una pasta, quan a Leipzig o a València arribava en 10 minuts en bicicleta i debades, és clar.

La qualitat de vida decreix: cases i habitacions cares, xicotetes o sense llum; distàncies més llargues; pocs espais verds... de fet, la gent se'n va a la Avda. Diagonal (que té uns 12 carrils de cotxes) a fer footing!! I ahí tornes a pensar en Leipzig, on la gent es desplaça en bicicleta o tranvia, on va a fer footing a un bosc, on l'habitació costa justament la meitat, la meitat! del que em costava allà o on aprendre llengües o fer esport a la Universitat era pràctiment gratuït front als 800€ que costa un curs de francès ací o 80€ la matrícula al gimnàs...

Doncs una ciutat dureta en un principi, però que val la pena. Com ara la Universitat Autònoma, on vaig, que és un campus en la muntanya on les hores mortes les pots passar prenent el Sòl a la gespa i el nivell de les classes és prou notable. Així com que en només una setmana ha tingut lloc un festival de blues, les festes de Poble Nou (la setmana que ve són les de la Mercè), xarrades, assemblees i vide-fòrums per tot arreu, més concerts, i un ambient molt de barri, de botiga que també cal valorar-ho.

A més, a més, tot aquest estrès que acumules durant el dia, és molt més fàcil d'alliberar si et pots fer un soparot a la teua terrasseta quan arriba la nit...


I tampoc es tira a faltar tant Leipzig si elles et fan una visita!


divendres, 2 de setembre del 2011

Viure amb alemanys

Sense entrar a valorar si és bo o dolent, es pot afirmar que en Alemanya la necessitat d'un espai vital és major del que estem acostumats els mediterranis. I no ho dic en el sentit d'un Lebensraum a l'estil del Tercer Reich, sinó en el sentit de la personalitat, del caràcter. Em referisc a la necessitat d'un espai propi inesquinçable, d'unes distàncies majors entre persones, més intimitat i menys contacte físic. I a l'hora de viure i conviure es nota.

A la majoria de cases compartides WG's l'espai de convivència i de trobar-se amb els companys es redueix a la cuina. En el millor dels casos estàs en el cuarto d'algun company, però tenint clar que és el seu "territori", i no el típic menjador on cadascú entra i ix, i fa i desfa, i es troba amb els companys i amb els companys dels companys...

I tot territorialitzat, és a dir, individualitzat (potser conseqüència de l'ètica protestant i l'esperit del capitalisme, o directament del neoliberalisme com diu el sociòleg Ulrich Beck) s'aconsegueix una major autonomia, sí, però el preu és aquell sentiment de pertanyença, de "formar part de"... tan mediterrani (véase la classificació dels estats de benestar de Sping Andersen). Fins i tot la família està en perill d'extinció!

Tot i que a mi també m'agrada tindre el meu espai de volta en quan (com a tot fill de veí) no m'agradaria haver pillat algunes costums, com estar tancat en el cuarto mirant la tele pròpia, parlant amb amics amb l'ordinador, o la pitjor de totes, de menjar a soles en l'habitació, en compte de compartir eixos moments amb els teus companys o amb persones palpables i no interactives.

Aquell era un comportament totalment normal en els meus companys, no diré de tots els alemanys, però sí diré que no era res extraordinari en eixa cultura. I que amb 20 anys la gent s'acostume a menjar a soles és molt trist. Serà que riquesa econòmica és sinònim de pobresa social? Doncs, si cal triar entre un país desenvolupat econòmicament amb lligams socials febles (Alemanya) i altre en vies de desenvolupament amb xarxes socials fortes (posem per exemple Marroc) deixeu-me que m'ho pense...

i permeteu-me que ho faça a Barcelona... on compartiré pis amb un polonès!