dimecres, 13 d’abril del 2011

The green wave

Impresionante película, la que vi anoche: The green wave. Una co-producción germano-iraní, sobre las elecciones de este país en el 2009, en las que el fundamentalista Ahmadineyad se enfrentaba al reformista Mousavi.

A través de entrevistas (a gente que se está jugando la cara por aparecer en la película), vídeos de móvil grabados a pie de cañón, emocionantes escritos de blogs y otras imágenes de dibujos animados, que hacen los momentos más duros, menos duros... ¿o al revés, quizás? el director Ali Samadi Ahadi nos trae esta historia que pone los pelos de punta, incluso nos humedece los ojos, de vez en cuando.


La campaña electoral fue una de las más concurridas, con una ola verde siguiendo al líder de la oposición Moussavi. El paro juvenil, los derechos de la mujer y una mejora de las relaciones con Occidente eran algunas de sus propuestas.

Una movilización masiva, optimismo, esperanza y ganas de cambio eran las notas dominantes que acompañaban a estas elecciones que encontraron en las redes sociales (foros, facebook, twitter) el lugar de gestación. Y un color, el verde, que coloreaba a miles de personas, que utilizaban como pulseras, pañuelos, banderas, en coches, puertas, por todos lados.


Sin embargo, las elecciones son amañadas y Ahmadineyad se sale con un 65% de los votos, cuando las encuestas a pie de urna daban un resultado muy ajustado. Ambos candidatos se dicen vencedores y al día siguiente comienzan las manifestaciones de los pro-Mousavis, a las que el gobierno de Ahmadineyad contesta con una violencia brutal. Policías y mercenarios salen con pistola en mano, apalizando a mujeres y niños sin miramiento, o acuchillando desde sus motos al personal que se reunía en la calle.


Mientras tanto, las páginas web son bloqueadas, los envíos de SMS suspendidos, la televisión emite programas de animales, y el Líder Supremo el Ayatolá Jamenei reconoce a Ahmadineyad como legítimo presidente. Hay que mencionar que el Ayatolá es la autoridad máxima de la República Islámica, y selecciona a los candidatos que pueden presentarse en las elecciones (en este caso, fueron sólo 4 de los más de 400 aspirantes) por lo que, en cualquier caso, es muy difícil acabar con el régimen fundamentalista.

Una persecución y represión total a los protestantes, que durante siete días siguen saliendo a la calle a pedir unas elecciones limpias, a pedir democracia, justicia y derechos políticos y sociales.
Cientos de heridos y detenidos, que amontonan en celdas durante días, dónde sólo caben de pie y dónde van cayendo más de uno, después de las brutales palizas que les propagan a cada cuando. Terribles imágenes, y espeluznantes palabras escritas en blogs por esos días, que te hacen ponerte en el lugar de los iraníes y llenarte de empatía.


Ya cómo reflexión, no se hasta que punto creerme todo lo que he visto, cuánta veracidad hay en los hechos. Evidentemente, es un tema que hay que coger con pinzas, no sólo por la distancia quilómetrica, sino por la cultural, y porque la información que tenemos a disposición sobre el tema es escasa, por ello lo que hace falta es propagar este tipo de videos y películas y comenzar el debate. No tengo dudas de que estas protestas, fueron la semilla de la ola de cambio que se está dando en el mundo árabe actualmente.

Por eso cabe preguntarse, ¿qué papel debe jugar Occidente en ella? ¿Por qué no hizo nada hace dos años en Irán, y sí interviene ahora en Libia? ¿Qué puede hacer la sociedad civil frente a un golpe militar? ¿Cuántas vidas hacen falta para parar un golpe de estado? ¿Cuánto tiempo pasa hasta que a los mercenarios, se les pudre el corazón?





Ska got Soul

Doncs el cap de setmana estiguérem a un concert que es deia Ska got Soul, on hi havia dos grups espanyols, un grup anglès, The Delegators i una banda de Dresden que tocava amb Eric Monty Morris.

Dels espanyols em va molar el rollo de The Granadians amb un estil sesentero i un directe prou mogudet, facilón, però molt ballable!


The Delegators, un grup que està sonant cada vegada més, i no m'estranaya... mireu com canta la tia, i el saxo que sonava impressionant:



I, per últim, des de Jamaica Eric Monty Morris, el que en el seu dia fou cantant de The Skatalites, un dels primers grups de Ska. Un senyor d'uns 70 anys que va fer un gran espectacle. Una màquina. Per cert, aquest vídeo és del mateix dia del concert!



I si voleu saber més haureu de mirar els vídeos ;)

divendres, 1 d’abril del 2011

el vianant

D'una crisi una oportunitat...

Just abans de les vacances anava jo a la universitat amb la meua estimada bici, però aquesta vegada a l'eixir de classe PAM tenia la roda punxada.... eine Katastrophe!

Una catàstrofe perquè la bici és des de fa molt de temps la meua millor amiga. Em va costar al principi, fins als 7 o 8 anys no vaig aprendre... però una vegada trencada la por, no ens hem separat ni un dia. Tant és així que més d'una vegada m'han preguntat "potser que t'haja vist algun dia amb una bici?" o inclús quan em va conèixer Sareta em va dir: "em sona haver-te vist per ahí en bici per València". D'ahí vaig passar a ser el xic de la bici.

Bueno continue... com tenia les vacances i els viatges per ahí vaig dir, "bueno l'arregle al tornar" però ara estic ací tornat i sense bici. I avuí, que ja se'ns ha acabat el Semesterticket, és a dir allò de 6 mesos de transport públic per 80 euros, doncs m'he pegat un pateo de por.

He anat a la Uni a matricular-me de les noves assignatures, he tornat a casa, he anat al Banc a pagar el lloguer, a l'Aldi a comprar, a per una entrada per a la Bimbo Town (ja vos contaré), al parc a passejar, a casa de la Gemma, a sopar un Kebab i a casa.

Clar, açò en la bici són quatre ratos, però a pata sense exagerar hauré caminat hui 3 hores. Ara bé, la veritat és que el tornar a casa caminant m'ha encantat. Feia una nit boníssima, gens de fred, i pensava: "pues ja podríem tornar a fer botellons per les nits en l'Augustusplatz".

Ja veus, que ha sigut algo tan quotidià com caminar, eh? Però realment, el ritme de caminar és el ritme per al que hem nascut els éssers humans. Anar més ràpid que això, significa perdre's el que ocorre al nostre voltant. Els detalls, allò més important diuen.

Ha sigut, per tant, com ralentir el temps, trobar un moment per retrobar-me amb meine Stadt, Leipzig, i mirar-li als ulls. De reconèixer-lo i reconèixer-me en ell, rotllo de: ie! que estic ací! De sentir la seua olor i de vore els primers valents en les terrasses gaudint del divendres a la nit. Vore que les persones tornen a guanyar els carrers després del descans hivernal. Que comencen a gaudir la ciutat, a reconquerir-la.

Ha sigut un moment de sentir el ritme dels meus pasos sobre les seues voreres, com si deixaren petjada, i de mirar els seus carrers en la nit i saber que deixaran petjada en mi.

Ara entenc a ma mare. Potser deuria caminar més.

Erasmus, round three

Se m'està escapant un poc de les mans... volia escriure més del que escric, i ara se m'acumula la feina! Només farem un repàs a com han sigut estos dos mesos, des de que vaig vindre de València després de Nadal. És una putada no dur-ho al dia, perquè ara se m'obliden prou coses, però en línies generals ha sigut com esperava, més tranquil.

Sí, ara m'arrepentisc un poc d'haver perdonat alguns dies, però la veritat és que els mesos de gener i febrer no conviden a fer massa, fred, exàmens, poques hores de llum... però ara ja no tenim excusa! Tot i això hem fet dos festes a ma casa, tres o quatre Verabschiedungspartys, és a dir, festes per a la gent que ja se'n va perquè sols es quedava un semestre. Com esta:


I quina llàstima em donen, ara que ve lo millor, ara que ja te manejes per la ciutat, que la sents teua, que et manejes amb la llengua i amb els alemanys, ara que tens la teua vida ací, els teus amics, que ja saps on estan les voküs els dilluns i les festes els divendres, i sobretot ara que ve el bon temps, les visites al llac i les barbacoes en el parc, en definitiva, la millor part...

Hem acomiadat ja a prou gent, que tampoc eren la meua mà dreta per així dir-ho però que trobaré a faltar trobar-me'ls per ahí i per allà: Alsu i Egor de Rússia, Violeta d'Itàlia, Martín d'Argentina, Lucia de Madrid, Jacek i Mateusz de Polònia, i molts altres... haveu vist en quants llocs tinc casa ara? hehehehe

Doncs això que ja ha passat la meitat de l'erasmus... no! més de la meitat, joder ja duc més de mig any vivint a Alemanya!! I ara, després de la visita fallera a la terreta, només queden 4 mesos! Ara no se pot perdonar ni una... A muerte auf jeden, Jawooooohl! =)