Copenhague

Doncs sí. Són més rubios. Més protestants, més socialdemòcrates, més del nord. Sembla que tot és perfecte i tothom és feliç. Tot està ordenaet, les bicis per ací, els vianants allà... Com a sociòleg no puc passar per alt estos detalls, però realment el motiu del viatge era un altre: visitar al sompo aquell que el vaig haver de convèncer per a que es passara, al mateix temps que jo, el millor de la seua vida. I ell pensarà: "què cabró".

Gustau: - "Tio, quin any mos estem pegant, eh?"

Víctor: - "Ja veus, és que açò és una passada."

Gustau: - "No ens ho mereixem".

Guille: - "Pues sas què te dic? Que sí!"

No venia a veure Copenhague, venia a viure Copenhague. I així ha sigut: un Erasmus exprés, on hem tingut temps per a tot: Cristiania i lo que eso conlleva; noche tonta en el Floss (una altra ronda que paga Víctor); noche loca en la típica erasmus Party acabant la nit a Tibis, el guetto d'immigrants; noche berlinesa, on la llengua alemanya i el clima de la nit, la feren especial; arreglar el món amb l'assamblea de Democracia Real Ya de Copenhague; menjars de categoria (arroset caldòs, pernil i truita de creïlles); Open evening a l'ONU; i Barça campió d'Europa! I tot això sense planejar res... con la calma.

De turismeo tot allò obligatori amb la Sirenita, el Port i tots els carrers peatonals plens de vida. Però el que més em va agradar fou un lloc al que segurament no van els turistes, una biblioteca municipal. Un vertader espai públic on et dóna gust anar a passar el dia. Música per a escoltar, també instruments per a tocar, sales per a jugar els xiquets... una espècie de Fnac però pública. Socialdemocràcia li diuen, on es valora i s'inverteix en allò públic i que és de tots.

La comuna hippie de Cristiania em va defraudar parcialment. Em va defraudar com a turista potser, perquè la imatge que et dus és la de ciudad sin ley, gent venent matèria prima, gent consumint i gent molt penjà. I em defrauda perquè sé o perquè vull pensar que hi ha algo més darrere d'això, que no és només un lloc on el consum i venda de cànnabis és legal, sinó que és un lloc on existeix un altre sistema de vida al marge del sistema, més sostenible, democràtic, pacífic i equitatiu.

La gent, la ciutat però sobretot l'ambient de la Studiestraede 21 convidaven a quedar-se. Una família oberta i acollidora que m'han fet sentir com a casa. Això sí, ja li estava pegant massa canya a la nevera...

Vos espere a Leipzig amics Bankit. I continuarem.

PD: M'imagine als 4 en un programa a la ràdio sobre actualitat política hehehe... Què en penseu?

És el moment, no el desaprofitem

L'espurna revolucionària que atravessa mig món a l'any del 2011 ha botat a Espanya. A eixa joventut Ni-Ni, a eixa societat dormida i conformista. Ens hem indignat. Per res en especial, però per tot alhora.

És el moment de pujar al tren, un tren sense final de trajecte... potser amb pròxima estació esperança, i estic molt orgullós de poder dir que jo també he aportat el meu granet. Perquè a Leipzig ens vam trobar ahir unes 60 persones i demà farem la primera assamblea.

Sense poder, ni voler dir molt més i emocionat per tot allò que està passant, ara no és el moment d'escriure, sinó de viure. Si hi ha algun moment en el que les coses poden canviar, eixe moment ha arribat. No el desaprofitem.

"Un somni somniat a soles és un somni, un somni somniat junts una realitat".

Ací les fotos:

http://www.flickr.com/photos/manfred_oeding/sets/72157626642163897/with/5741374464/

La briseta de la nit

Vaig trobar fa poquet el gustet a allò de passejar, d'anar caminant tranquil·lament. Tot i això he de tornar al meu habitat natural, i fer una petita apologia de la bici.

Després d'un parell de classes; una estona llegint al solet; sopar amb dos col·leguetes alemanys amb els que vaig a una festa en el parc fins que cau el sol; anar a ballar salsa; i veure una pel·lícula francesa (Un homme qui crie) amb l'especial companyia de Léa, Rafa i Isa ... crec que el millor moment del dia és quan pille la bici i torne a casa amb la briseta pegant-me en la cara i la lluna creixent il·luminant els carrers.

En eixe moment,

només pense,

només pregue,

"que el camí sigui llarg".

Immigrant?

Ho pensava l'altre dia tornant a casa... ¿sóc un immigrant?

Evidentment ho sóc, però no em sent com a tal... Diga'm que hi ha els immigrants que venen a treballar i els altres. Els immigrants que són musulmans i els altres.

Jo evidentment, sóc dels altres, d'una elit, quasi podríem dir. Estudiants, que passen un any fora per a formar-se, aprendre la llengua i viure una experència. Una elit, que no ve per necessitat. Que no patix per arribar a fi de mes. Que ha après la llengua abans de vindre. Que no sap què és això d'haver d'integar-se. Que no li rebutjen al buscar pis.

Ara justament veia un programa del Follonero sobre els immigrants a Alemanya... on compara als espanyols que vingueren als anys 60... (mà d'obra barata) i els que venen ara (fuga de cerebros), que vos recomane als que esteu per ací compartint esta aventura.

El minut 43, quan el Follonero entrevista als xavals és una perla: una de les joves llicenciades diu que "yo no estoy para nada en contra de la inmigración", però Espanya ja no pot absorbir més immigració i "deuria estar més regulada", perquè els espanyols comencen a demanar llocs de treball de menys qualitat que abans no volien.

El Follonero, després de deixar que la xica s'esplaie i tan avispat en el cara a cara com sempre , li contesta: "y cómo te sentaría si ahora un alemán necesitara tu puesto de trabajo, y te dijeran, bueno ya te puedes volver a España, que hay un alemán que quiere tu sitio". Nyas coca.

I un silenci...

M'he quedat, amb un tema, no tornen. "No te das cuenta y te pasan los años", "me acabo de comprar un sofá", "empiezo a estar tan a gusto, que veo complicada esa vuelta", "cada vez tienes más vida aquí"...

i els he de donar la raó, si en Nadals escrivia que la meua vida estava sense dubte a València, ara ja comencen a escoltar-se els comentaris de: "doncs jo em quedava un any més"... "doncs jo em quedava a viure"...

Ací el programa: http://www.lasexta.com/sextatv/salvados/completos/salvados__domingo__27_de_febrero/382931/1

Amicus

Escrivia fa un temps sobre aquelles xiques que havia conegut en un aeroport i que havíem compartit un viatge i unes poques hores... No volia parlar tant d'elles, a les quals probablement no tornaré a vore en la meua vida. Em va semblar interessant escriure-ho, perquè açò ve a ser una de les essències de l'Erasmus: conèixer gent, gent de puta mare podem afegir, amb la que comparteixes un any de la teua vida, però que després, poc a poc, s'aniran perdent al llarg del camí.

Amics que, com tot en aquesta vida, depenen de les variables temps/espai. Que associaràs a un determinat lloc i a un determinat moment i que serà difícil mantindre'ls més que en el record passat eixe instant. Potser els tornaràs a trobar, potser els vostres camins es tornaran a creuar, potser siga el destí qui ho deicideixi, potser la casualitat o la voluntat de mantindre a la gent que t'estimes.

Però seria això aferrar-se al passat? On enfoquem l'energia, en mantindre les bones amistats, però que ara es troben lluny, o passem pàgina i ens centrem en el present? Si la casa és acollidora, tranquil·la, si es tracta d'una llar càlida i armònica, tancarem les finestres, per a no trencar eixe benestar (tot i que puguera ser a millor). Però de vegades és millor deixar finestres obertes i permetre que entren noves corrents d'aire. On enfoquem l'energia?

I com t'acomiades? Inclús gent que coneixes de només un dia, però amb la que connectes i els agafes estima... li demanes el seu correu i manténs el contacte o ho deixes còrrer i et quedes amb la màgia d'aquells bonics moments?

En estos temps d'amistats massives, on fins i tot el sentit de la paraula està canviant (vaig a fer 500 facebook-amics en breu), recorde una manera encertadíssima de recomptar les vertaderes amistats. Era a The Tipping Point de Malcolm Gladwell on llegia que els vertaders amics són aquells als qui acompanyaries al soterrar dels seus pares. I amb molt d'esforç arribava a necessitar una tercera mà per a seguir contant.

No se si en faré molts d'aquestos amics ací, però del llatí amicus, la paraula amistat va derivar possiblement d'amore, i si que hi ha molta gent ací, que tot i sols haver passat uns moments amb ells, m'estime. I sense dubte, la variable espai/temps té molt a veure en tot açò: LEIPZIG/ERASMUS.

À bientot ou à jamais... who knows?

Relaciones efímeras

Escrit allà pel mes de març, però vaig oblidar penjar-ho.

Bonito paisaje, sol radiante, cómodo tren... tengo tiempo. Tiempo valioso, de ese en el que no hay nada que hacer, y en el que mientras los paisajes van cambiando de color y las nubes se forman y deforman, te van llegando sin llamarlos ni elegirlos, pensamientos y recuerdos a la cabeza. Poco a poco voy poniendo orden. Hago un alto en estos tiempos de prisas y de carpe diem, y me sitúo, coloco las cosas en su sitio.

Después tengo tres horas más en el aeropuerto. Con toda la calma sigo el libro que me acompaña últimamente Ich weiss, was du denkst (Sé lo que piensas), con el cuál los tiempos de espera, de trenes y aeropuertos que tanto transito estos días, se hacen mucho más entretenidos observando gestos, miradas, posturas y tratando de interpretarlos.

- Perdona, nos puedes hacer una foto, por favor?

Totalmente enganchado al libro, ni me había enterado de que dos chicas se habían sentado justo a mi lado. Con la cámara en las manos llegaba la siguiente pregunta:

- Hablas español?

Preguntas y respuestas se siguieron. Eran dos hermanas que iban a ver a unas amigas a Calpe, una de ellas estudiaba español. Su acento alemán sonaba muy bien. Al principio creía que eran italianas, por esa "r" tan... tan eso, italiana, pero se ve que es así como hablan en Baviera. La foto llegaría cinco minutos después. Era lo de menos.

Las horas de espera se pasaron muy rápido y ya en el avión parecía que nos conociéramos desde hacía tiempo. Sin embargo, dos horas más tarde llegábamos a Valencia y nos despedíamos.

Creo que ellas también se quedaron como diciendo... bueno, y ahora qué?

Me quedaré con el:

- Schön dich kennen zu lernen (nice to meet you)

- Kannst du uns bitte ein Foto machen, bitte?

Mit dieser Frage fing alles an. Ich war im Memmingen Flughafen, am Arsch der Welt sozusagen und während ich mein aktuelles Buch Ich weiss, was du denkst las, setzten sich zwei schöne Mädchen neben mir. Ich bemerkte es nicht.

- Hablas español?

Ich hatte noch nicht das Foto gemacht aber viele Fragen kammen weiter. Woher, wohin, wie, wo, was, wann, warum...

Ihre Akzent klingelte sowie Italienisch, aber nicht! So ist der bayerischer Akzent. Und so war sein bayerischer Charakter: ziemlich nett und aufgeschlossen. Bald waren sie schon quasi meine Freundinnen und es scheinte, dass wir uns seit lange Zeit kennen gelernt hatten.

Stimmt genau die Zeit verging wie im Flug, und ein paar Stunden später mussten wir uns verabschieden:

- Schön dich kennen zu lernen.