Dins d'un mes "s'acaba" tot açò. S'acaba entre cometes, perquè açò no s'acabarà mai mentre els records es conserven, mentre s'esdevinga un somriure en la boca a l'escoltar la paraula Leipzig. Però sí, fa uns dies vaig començar a buscar el vol de tornada, vaig començar a pensar en triar el dia en que digam adéu o à bientot a tot açò.
És una cosa que vas posposant per què no vols pensar en el final, no vols fer-te sabedor de que el compte enrere ha començat. No vols començar a pensar en que potser esta serà "la última vegada que..." Però ja ha arribat el moment, en totes les converses entre erasmus té lloc la pregunta: "i tu, fins a quan estàs?" I vas fent càlculs. I te n'adones que la gent anirà gotejant poc a poc, fins a que finalment tots abandonem la nostra ciutat i s'acabe el nostre any erasmus. Allò que ens uneix.
I és dur. Crees una vida nova, des de zero; coneixes gent nova, fas (i desfàs) el teu cercle d'amics, tries la teua tenda, els teus menjars, els teus horaris, el teu ordre i desordre, en definitiva, el teu present, i pots fer i desfer amb ell com et vinga de gust. Però tot allò que durant un any t'has construït, s'acaba. I eixa vida que d'una manera o altra t'has creat tu a soletes s'esvaeix.
No obstant, el que li dóna sentit a les coses és que tinguen un final. Com els llibres quan t'enganxen, i vols passar a la següent pàgina i saber el desenllaç; com els viatges quan vols descobrir tot en molt poc de temps; com les vacances i els amors fugaços en els que gaudeixes de cada moment al màxim; i com la vida... o no trobeu que ser immortal seria molt avorrit?
En aquest cas prendrem les estacions com a exemple, per què que acabe la florida primavera significa que comença el solejat estiu. I tot final és sempre doncs, un principi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada