el vianant

D'una crisi una oportunitat...

Just abans de les vacances anava jo a la universitat amb la meua estimada bici, però aquesta vegada a l'eixir de classe PAM tenia la roda punxada.... eine Katastrophe!

Una catàstrofe perquè la bici és des de fa molt de temps la meua millor amiga. Em va costar al principi, fins als 7 o 8 anys no vaig aprendre... però una vegada trencada la por, no ens hem separat ni un dia. Tant és així que més d'una vegada m'han preguntat "potser que t'haja vist algun dia amb una bici?" o inclús quan em va conèixer Sareta em va dir: "em sona haver-te vist per ahí en bici per València". D'ahí vaig passar a ser el xic de la bici.

Bueno continue... com tenia les vacances i els viatges per ahí vaig dir, "bueno l'arregle al tornar" però ara estic ací tornat i sense bici. I avuí, que ja se'ns ha acabat el Semesterticket, és a dir allò de 6 mesos de transport públic per 80 euros, doncs m'he pegat un pateo de por.

He anat a la Uni a matricular-me de les noves assignatures, he tornat a casa, he anat al Banc a pagar el lloguer, a l'Aldi a comprar, a per una entrada per a la Bimbo Town (ja vos contaré), al parc a passejar, a casa de la Gemma, a sopar un Kebab i a casa.

Clar, açò en la bici són quatre ratos, però a pata sense exagerar hauré caminat hui 3 hores. Ara bé, la veritat és que el tornar a casa caminant m'ha encantat. Feia una nit boníssima, gens de fred, i pensava: "pues ja podríem tornar a fer botellons per les nits en l'Augustusplatz".

Ja veus, que ha sigut algo tan quotidià com caminar, eh? Però realment, el ritme de caminar és el ritme per al que hem nascut els éssers humans. Anar més ràpid que això, significa perdre's el que ocorre al nostre voltant. Els detalls, allò més important diuen.

Ha sigut, per tant, com ralentir el temps, trobar un moment per retrobar-me amb meine Stadt, Leipzig, i mirar-li als ulls. De reconèixer-lo i reconèixer-me en ell, rotllo de: ie! que estic ací! De sentir la seua olor i de vore els primers valents en les terrasses gaudint del divendres a la nit. Vore que les persones tornen a guanyar els carrers després del descans hivernal. Que comencen a gaudir la ciutat, a reconquerir-la.

Ha sigut un moment de sentir el ritme dels meus pasos sobre les seues voreres, com si deixaren petjada, i de mirar els seus carrers en la nit i saber que deixaran petjada en mi.

Ara entenc a ma mare. Potser deuria caminar més.