Des de menuts compartint escola, el Garcia Lorca, per a retrobar-nos en la Facultat estudiant Sociologia i Ciències Polítiques; i ara compartint aquesta genial experiència d'Erasmus. Tot i que ell uns quants quilòmetres més al nord, a Roskylde, Dinamarca, ara també compartim fred.
Amb el seu acurat estil poètic, Guille escriu un preciós text sobre el viure a una ciutat que no és la teua, amb una gent que (encara) no són els teus, però que ho han d'ésser, parlant d'eixa barreja de sensacions, d'enyorança, d'il·lusió...
...però ara mateix... em falten adjectius per a descriure eixes sensacions. Això mateix és el que li escric:
"Ja t'he comentat el que m'estava costant últimament expressar-me amb precisió, dir les paraules exactes. Serà per la Torre de Babel que ens ha tocat, o millor, que hem triat viure.
Ara busque una paraula... no és compassió, continue pensant... pareix increible com se't pot oblidar la llengua (o llengües) que has parlat des de menut... busque la paraula que expressa quan et sents emocionalment igual que altra persona, era empatia??"
Sí, crec que era empatia... Però estic realment sorprès. Si ja dóna ràbia no poder expressar-te amb precisió en alemany o anglès, la impotència ara es multiplica quan no pots fer-ho en castellà o valencià. Impotència també m'ha costat trobar-la a la meua base de dades...
De fet, parlant les "meues llengües maternes" me n'adone que faig errades, o que de vegades no he construït bé l'oració. I per si no tinguera prou, les classes gratuïtes de la Universitat de Leipzig m'han convidat a clavar-li mà al francés.
El cas és que, estar pensant tots els dies en diverses llengües és un exercici mental molt intens, de veres. A més, cada cop que escric al bloc he de fer-me la pregunta de... i en quina llengua escriuré avui? Alhora que mentre escric, em surten paraules que en altre idioma tenen un significat més precís, més bonic o simplement paraules que m'agraden més o inclús que no tenen traducció a altra llengua.
Gràcies Guille per fer-me entendre'm millor amb les teues paraules, que si no t'importa ara les faig nostres.
PD: escrivint aquesta entrada no puc deixar de recordar el Trio Calavera amb la seua ràdio collonera i el Tridente Catacrocker, atasclat. I és que per damunt de tot, compartim l'amistat; i compartim també a Artur i a Pilar. I a Laura.
