la meua Heimat

Mentre mire per la meua finestra com la neu es perd amunt i avall, encenc una barra d'incens, i escoltant Coldplay de fons, tracte de contar-me com han sigut estos primers tres mesos d'erasmus.

Un sempre especial 08 de setembre arribava a Leipzig amb il·lusió, amb algo d'acollone també, amb ganes de menjar-me el món, un poc perdut... potser com un xiquet que es perd a la platja, perdut però sense preocupacions, perquè sap que al final tot acabarà eixint bé, i acabarà trobant la seua colorida "sombrilla".

Ara pense en què vos contaré quan arribe, quan vos vega i em pregunteu, bueno i què tal? Aleshores, per on començar? Com contes tres mesos?

Doncs realment, i per damunt de tot m'he passat tres mesos de puta mare. Primer que res a la meua bola, que ja tocava, amb temps per a mi, per a tocar la guitarra, per a eixir de festa, per a veure pel·lícules, per a trobar-te amb la gent, anar a les Vokü, a còrrer, per a perdre'm per Leipzig amb la meua estimada bicicleta...

En tres mesos he viscut moltes experiències, he passat molts bons moments. He après a viure a soles, a confirmar que ja sóc responsable de mi mateix, a conèixer eixa paraula, tan cercada per alguns, anomenada independència... a cuinar, i molt orgullós per cert, a viure en un altre país, i a viure sense vosaltres, encara que l'skype ajuda.

He conegut a molta gent i... he fet també algun amic. Sí heu llegit bé. Ara tinc uns 90 "amics" nous en facebook, però quan pense realment en amb qui puc anar a prendre un cafè, no crec que en siguen molts més de 10.

Ara ja tinc ganes de fer una pausa. Tornar a casa i posar les coses al seu lloc, actualitzar-me i agarrar energies per a tornar a eixe hivern fred i estudiós (que ja toca) que m'espera. Ara vull vore als meus, sobretot a la Rut i el Pau que són els que més he tirat a faltar.

Vull vore què tal van les coses per classe, un sopar de classe no estaria gens malament per posar-nos tots al dia, encara que algun m'heu estat mantenint al corrent. Fer-me una cervessa amb els amics, com la última que em vaig fer amb Miguelo i Carles en el Castillo, la de la plaça de la Verge amb Pau o fer un botelló d'eixos dels que sense donar-te compte, se't fan les 4, les 5 o inclús de dia i encara tens coses de les que parlar, com el cap d'any passat amb Andrés i Diego.

Vull vore la nova casa del tete i fer una xarrada intensiva de les que solem tindre, de les que ens falta temps per a acabar de contar-nos-ho tot. També amb la teta, no te pongas celosa, pero nosotros siempre tenemos más tiempo... hasta para desarrollar ese humor gallego, que no sé de quien habremos aprendido!

Passar uns nadals no tan calents, sinó més bé càlids, de familieo, menjant uns bons rotxos i uns bons canelons. Fer-me un esmorzar a la terrassa, un entrepà de pernil i formatge, o de tonyina i olives, amb oli del bo i pà cruixent acabat de comprar al forn i una coca-cola amb dos gelets. Passejar per la platja, per Blasco Ibañez. Tornar al barri... Alçar-me al meu llit, al meu cuarto, estudiar a la meua taula, o pegar-me un bon bany amb aigua calenta i fer aquesta mateixa reflexió, aquesta vegada des del Heimat.

I ací és on volia arribar, Heimat és una d'eixes paraules que no tenen una traducció exacta, i eixa és una de les coses per les que m'agrada aprendre llengües. Seria quasi allò que anomenem la terreta, el teu país, però més precisament seria "el lloc d'on et sents", la teua llar.

Ahir en una xarrada ràpida però intensa amb l'Andrea, em comentava que la seua vida està ací a Leipzig. Em vaig quedar amb eixa frase i ara estic pegant-li voltes al tema. I jo, tinc la meua vida a Leipzig??

Doncs jo diria que no. Tinc moltes coses, em sent molt a gust ací, però ¿encara? em falten altres. Ara bé dia d'avuí la meua vida no està ací, però sí que he trobat la meua "sombrilla", eixa que buscava el xiquet perdut a la platja. Diria que la meua vida, la meua Heimat està en València, però Leipzig és ara també la meua ciutat.

La setmana que ve tornaré a València, i ara mateix em sent un poc dividit. Ara escric açò des d'una situació de continuar ací en Leipzig. Potser, si me n'haguera d'anar definitivament a València, si el meu erasmus s'acabara al mes que ve, potser diria una altra cosa.

Volia acabar dient que estic content de tindre el bloc. Escriure ací és com un espai que he trobat per a trobar-me amb mi mateix, i al que amb molt de gust esteu convidats. Serà emocionant llegir-ho en la pròxima etapa, o al final del camí, que esperem siga llarg, ple de llum i noves sendes.