Trencar la rutina

Sobre les 10 m'alçava, tranquil·lament, tractant de recordar el que havia somniat eixa nit. Com avui tinc temps em prepare un bon desdejuni, torrades d'oli amb tomata, un got de suc i altre de llet amb cereals i unes poques galetes. Pá empezar bien el día.

Després d'estar un rato per casa em vaig a la Mensa, el menjador de la Uni, on per 3 euros dines ben dinat. A banda de ser barat, el menjar no està mal, prou varietat, molt net, amb molta llum i sempre trobes algun erasmus en la porta amb els que t'acoples per a dinar. Avui amb Egor, de Rússia.

Cada setmana en la Mensa fan menjar internacional, i justament la pantalla anunciava un "Pescado en Salsa", d'Espanya vamos, i com en casa no menje mai peix pues toca tira. Realment d'espanyol tenia poc, era un fletan amb faves i una creïlla bollida amb una salsa que en la vida havia tastat.

Ja dinat entrava a la una i quart a classe de francés, bueno... realment a la una i vint, mantenint les costums. El cas és que tenia els dillunsos lliures i vaig dir, per què no? Amb la quantitat de francesos que hi ha per ací segur que m'ajuden, així que fins a les quatre i mitja je parle français.

A l'eixir de classe... a l'eixir de classe ja era de nit!!

Dios, però si quedava tota la vesprada per davant! He anat al McPaper a per unes cartulines per a continuar decorant les parets del meu cuarto i penjar fotos, i després he tirat cap a casa, tot recte des de la Grimmaischestrasse fins a la Gottschedstrasse (que és la meua).

La Grimmaischstr. és la més comercial de Leipzig, on estan les tendes de roba, restaurants, o el Kaufhof, que és com si fóra el Corte Inglés, només que ací es diu, "palau de la compra". Telita, no?

És també aquest carrer on es posen els músics a tocar i anava jo com qualsevol altre, mirant al terra, esquivant a gent, pensant en que faria quan arribara a casa... quan uns ulls i un somriure se m'han creuat. Li he tornat el somriure i he continuat caminant. Després, m'ha passat això que et quedes pensant, torne o no? I com continues caminant mentre penses, ja estàs més lluny i ara ja és pitjor i ara ja has donat uns pasos més i la inèrcia i la rutina et condueixen una vegada més al mateix retorn a casa de sempre.

Però avui m'he girat. M'he dit, per què no? I m'he donat l'oportunitat. Així que he pegat mitja volta, i he sigut un espectador més. No han sigut més de cinc minuts els que hauré estat, però... parar el món per un moment, trencar la rutina i eixe intercanvi gestual i musical amb el guitarrista ha sigut, potser, el millor moment del dia. I és que de vegades, un somriure val més que mil paraules.

Ara me'n recorde d'això que em va ensenyar una persona molt important, i és que la vida no es mesura en minuts, es mesura en moments.