A la majoria de cases compartides WG's l'espai de convivència i de trobar-se amb els companys es redueix a la cuina. En el millor dels casos estàs en el cuarto d'algun company, però tenint clar que és el seu "territori", i no el típic menjador on cadascú entra i ix, i fa i desfa, i es troba amb els companys i amb els companys dels companys...
I tot territorialitzat, és a dir, individualitzat (potser conseqüència de l'ètica protestant i l'esperit del capitalisme, o directament del neoliberalisme com diu el sociòleg Ulrich Beck) s'aconsegueix una major autonomia, sí, però el preu és aquell sentiment de pertanyença, de "formar part de"... tan mediterrani (véase la classificació dels estats de benestar de Sping Andersen). Fins i tot la família està en perill d'extinció!
Tot i que a mi també m'agrada tindre el meu espai de volta en quan (com a tot fill de veí) no m'agradaria haver pillat algunes costums, com estar tancat en el cuarto mirant la tele pròpia, parlant amb amics amb l'ordinador, o la pitjor de totes, de menjar a soles en l'habitació, en compte de compartir eixos moments amb els teus companys o amb persones palpables i no interactives.
Aquell era un comportament totalment normal en els meus companys, no diré de tots els alemanys, però sí diré que no era res extraordinari en eixa cultura. I que amb 20 anys la gent s'acostume a menjar a soles és molt trist. Serà que riquesa econòmica és sinònim de pobresa social? Doncs, si cal triar entre un país desenvolupat econòmicament amb lligams socials febles (Alemanya) i altre en vies de desenvolupament amb xarxes socials fortes (posem per exemple Marroc) deixeu-me que m'ho pense...
i permeteu-me que ho faça a Barcelona... on compartiré pis amb un polonès!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada