Novament, vida nova

Ja vaig decidir que no anava a continuar el bloc en l'experiència que ara comença a Barcelona. Açò tenia sentit en un any Erasmus ple de noves vivències i aventures, i tot i que espere que m'esperen moltes de noves en aquest any que comença, crec que ja ha estat bé amb escriure i compartir-les amb la gent durant un any. Només aprofite que encara em queden en unes poques entrades a mig acabar, per contar un poc com està anant la cosa per ací.

Realment hi ha un llarg camí fins a arribar a l'any que m'espera. I no em referisc només als tràmits de la Beca SICUE on en un primer moment el trio catacrocker anaven a acompanya-me i de la SÈNECA que va posar emoció fins a l'últim moment. Ho deia, perquè de xicotet o de jove (deixem-ho en adol·lescent) sempre havia volgut viure a Barcelona. A qui no li agrada eixa ciutat? La cultureta, el buenrollismo, el futbol per suposat, el tenir platja... una ciutat oberta, dinàmica, europea, cosmopolita i mediterrània. És a dir, com València però a lo gran.

Però crec que s'han passat de gran. Acostumat a eixe tamany de ciutat perfecte, de menys d'un milió d'habitants, ací es noten molt les aglomeracions, les presses, la contaminació o el soroll al que no estava (tan) acostumat. Vamos que molt bon rotllo però també té desavantatges, sense anar més lluny he de pillar un tren que tarda quasi una hora en arribar a la meua universitat i que em costa una pasta, quan a Leipzig o a València arribava en 10 minuts en bicicleta i debades, és clar.

La qualitat de vida decreix: cases i habitacions cares, xicotetes o sense llum; distàncies més llargues; pocs espais verds... de fet, la gent se'n va a la Avda. Diagonal (que té uns 12 carrils de cotxes) a fer footing!! I ahí tornes a pensar en Leipzig, on la gent es desplaça en bicicleta o tranvia, on va a fer footing a un bosc, on l'habitació costa justament la meitat, la meitat! del que em costava allà o on aprendre llengües o fer esport a la Universitat era pràctiment gratuït front als 800€ que costa un curs de francès ací o 80€ la matrícula al gimnàs...

Doncs una ciutat dureta en un principi, però que val la pena. Com ara la Universitat Autònoma, on vaig, que és un campus en la muntanya on les hores mortes les pots passar prenent el Sòl a la gespa i el nivell de les classes és prou notable. Així com que en només una setmana ha tingut lloc un festival de blues, les festes de Poble Nou (la setmana que ve són les de la Mercè), xarrades, assemblees i vide-fòrums per tot arreu, més concerts, i un ambient molt de barri, de botiga que també cal valorar-ho.

A més, a més, tot aquest estrès que acumules durant el dia, és molt més fàcil d'alliberar si et pots fer un soparot a la teua terrasseta quan arriba la nit...

I tampoc es tira a faltar tant Leipzig si elles et fan una visita!

Viure amb alemanys

Sense entrar a valorar si és bo o dolent, es pot afirmar que en Alemanya la necessitat d'un espai vital és major del que estem acostumats els mediterranis. I no ho dic en el sentit d'un Lebensraum a l'estil del Tercer Reich, sinó en el sentit de la personalitat, del caràcter. Em referisc a la necessitat d'un espai propi inesquinçable, d'unes distàncies majors entre persones, més intimitat i menys contacte físic. I a l'hora de viure i conviure es nota.

A la majoria de cases compartides WG's l'espai de convivència i de trobar-se amb els companys es redueix a la cuina. En el millor dels casos estàs en el cuarto d'algun company, però tenint clar que és el seu "territori", i no el típic menjador on cadascú entra i ix, i fa i desfa, i es troba amb els companys i amb els companys dels companys...

I tot territorialitzat, és a dir, individualitzat (potser conseqüència de l'ètica protestant i l'esperit del capitalisme, o directament del neoliberalisme com diu el sociòleg Ulrich Beck) s'aconsegueix una major autonomia, sí, però el preu és aquell sentiment de pertanyença, de "formar part de"... tan mediterrani (véase la classificació dels estats de benestar de Sping Andersen). Fins i tot la família està en perill d'extinció!

Tot i que a mi també m'agrada tindre el meu espai de volta en quan (com a tot fill de veí) no m'agradaria haver pillat algunes costums, com estar tancat en el cuarto mirant la tele pròpia, parlant amb amics amb l'ordinador, o la pitjor de totes, de menjar a soles en l'habitació, en compte de compartir eixos moments amb els teus companys o amb persones palpables i no interactives.

Aquell era un comportament totalment normal en els meus companys, no diré de tots els alemanys, però sí diré que no era res extraordinari en eixa cultura. I que amb 20 anys la gent s'acostume a menjar a soles és molt trist. Serà que riquesa econòmica és sinònim de pobresa social? Doncs, si cal triar entre un país desenvolupat econòmicament amb lligams socials febles (Alemanya) i altre en vies de desenvolupament amb xarxes socials fortes (posem per exemple Marroc) deixeu-me que m'ho pense...

i permeteu-me que ho faça a Barcelona... on compartiré pis amb un polonès!

Tornada?

He tornat. Físicament he tornat, mentalment no ho sé.

Tinc la sensació de que he vingut de visita, per a vore a la gent i tal, però que la setmana que ve tornaré a alçar-me al meu llit de Leipzig. De que ma casa està allà, tot i que ja està buida. De que aniré al Netto a comprar, pillaré la meua bici per baixar al Südvorstadt o baixaré a còrrer pel Clara Zetkin.

La sensació de que en algun moment tornaré a parlar alemany amb algú, de fet tinc una espècie de radar que localitza germanòfons. De creuar-me amb gent de Leipzig pel carrer, i quedar-me 5 segons pensant fins a que me n'adone que no és possible. I de trobar-me amb gent de València i semblar que mentre jo he estat construint tota una vida des de zero, per a ells és com si ens haguérem vist fa un parell de setmanes i el temps quasi no haja passat.

I tenia també la curiosa sensació de que fins que no escriguera al bloc que he tornat, no hauria tornat.

Es tanquen els cercles

Última setmana. Fotos a tot el món, a tots els carrers i a tots els racons per tal d'endur-te la ciutat en imatges encara que siga, com deia l'Andrea. Acomiadant gent cada dia, o cada nit més bé, estudiant o intentant estudiar per a l'examen més important de l'any (al menys el més car) el C1 d'alemany i organitzant la pròpia Abschiedsparty, festa de despedida per al divendres. I això ja va...

De les últimes festes m'ha molat molt una al Schlechtes Versteck, un pub que era una casa abans (típic del rollito este moderno Leipzig/Alemany), on els dijous fan algo rotllo noche latina i posen músiqueta i es troben ahí tots els sudamericans des de Mèxic fins a Xile amb molts alemanys també que s'interessen per la cultura o la llengua. Molt bon ambient la veritat, sehr gute Laune. Era l'únic espanyol allà, però et dones compte que els llatinoamericans fan vincles molt ràpidament entre d'ells sense distingir entre països, al menys a Alemanya. I em va molar... i em va donar llàstima alhora, perquè no podré més anar a una festa així on alemanys i llatinoamericans festegen i ballen junts. I on tothom sembla perfectament integrat i els idiomes es barregen sense problemes.

Ara, després d'acabar tots els papeleos, pire a Berlin fins divendres per a fer l'examen, torne per a la festa, dissabte faig maleta m'acomiade de Leipzig i a les 5 de la matinada del diumenge i sense dormir s'acaba tot.

O continua...

Mentrestant molt de temps després del que esperàvem es tanquen els cercles i surt el sol. Es müsste so sein. Mieux vaut tard que jamais.

Bis bald.

PD: sempre és millor penedir-se d'haver fet una cosa que haver de penedir-se per no haver-la fet.

Els pilars bàsics

Duc escrivint ja alguns dies sobre el final de tot açò, però mai m'havia sentit com ara.

En tres dies s'han pirat els meus cinc pilars bàsics, i sent un buit enorme, i la ciutat no és la mateixa sense ells. Et preguntes que fas ací encara. Et sents estrany, amb ganes d'abraçar a tot el món.

Feliç d'haver compartit tants moments amb vosaltres, d'haver tingut aquesta experiència junts

i trist de que açò s'acabe... Ganes de València, sí, però amb molta tristesa de que tot açò arribe a la seua fi. Els comiats sempre són difícils, però aquestos ho són especialment:

D'Adri amb qui he fet allò que s'entén purament per Erasmus, allò que hom diu Orgasmus. Amb l'esperada telefonada allà sobre les 8 de la vesprada de: "bueno Gusta, esta noche qué, salimos? Festes, moltes rises i parides, moltes nits, moltes cervesses, moltes històries, Praga i Estocolm, i jawohl i aufjeden.

D'Andrea, amb qui vaig començar des de València alguns mesos abans aquesta aventura. Ja des de les classes d'alemany al Goethe, fins que ens vam acabar coneguent sopant al Puschkin... més perduts que perduts els dos en un principi, però ajudant-nos mutuament i compartint il·lusions, sentiments i ciutats =) Ich bin gespannt!

De Gemma, amb la que probablement més moments he compartit i més ens hem conegut. Fou per primer cop a l'Eisenbahnstrasse on vivia el teu amic pirata. I el punt d'inflexió el dia de la Kneipe turca allà per gener, a partir d'ahí concerts especial el de la Gewandhaus, sopars amb el Johannes, l'Acampada Leipzig també amb junt a Andrea (wollen wir?), brunches amb la Bea, moltes voküs i moltes xarradetes, que espere pugam continuar a Barna!

De Rafa i Isa, dels qui m'he enamorat. Com quasi totes les persones que els coneixen. Primer en classe de salsa, i després en sopars, cinema, partides d'escacs, moltes hores junts corrent pel Clara Zetkin mentre féiem Tàndem català-portugués i unes converses interessantíssimes. Ara el meu somni és poder anar algun dia a Brasil, amb la Léa la meua en un principi Salsa Partnerin que poc a poc s'ha acabat convertint en altre dels meus pilars, l'últim que em queda ara mateix a Leipzig. Molts moments també els quatre junts, sempre al vostre barri, opressors! Tiraré a faltar els nostres dimarts...

Evidentment hi ha moltes persones de les que me'n recordaré i amb les que he passat grans moments, però curiosament l'antropòleg Robin Dunbar, ha estudiat que el grup d'amistats està format per un nucli central de 5 amics i un cercle addicional d'uns 10, després hi haurien 35 més fins conformar els 50 i 100 més que formarien l'últim cercle fins tindre uns 150 aprox. Així que en el meu cas l'estudi és prou encertat.

Siga qui siga i es trobe en el cercle que es trobe, de tots he après molt i a tots vos done les gràcies per haver compartit aquest fantàstic any. El millor de les nostres vides diuen.

Un poco de Sur

És fa estrany açò. Estem a 3 de juliol, encara ens queden dues setmanes de classes i encara no hem arribat als 30º. Em sembla que tenia molt aprofundida la relació estiu-vacances, però enguany tocarà esperar un poc més.

Fa uns mesos pensava en quedar-me a l'agost també per Alemanya, i viure eixe suau i actiu estiu alemany. Però ben pensat seria un poc trist veure com la gent se'n va anant i tu et quedes. I d'altra banda m'avellix també tornar a València i passar uns dies tranquils amb els meus i recarregar piles. A més, a més, es podria dir que em comença a faltar un poco de sur... Per això que diuen de la responsabilitat i la diversió, la reflexió i la passió, el ying i el yang...

No. No és això. La meua vida continua cercant eixe equilibri entre Nord i Sud. He après alguna cosa del Nord que em mancava, com la puntualitat, però continue sent sureny amb algunes diguem-li rareses per aixó de l'ordre, l'organització i la reflexió. A més, un erasmus siga on siga i per molt que neve, és Sud per antonomàsia. Per tant, ha sigut un any prou equilibrat: any Sud (Erasmus) a un país del Nord (Alemanya).

Jo diria... que el que manca és, més bé, un poc de Mediterrani...

PD: per si teniu 10 minutets, una conferència d'Àlex Rovira molt interessant sobre el tema, nord-sud, equilibris i filosofia de vida: "el pensamiento nos lleva a la conclusión, pero ¿saben qué decía Albert Einstein? Normalmente llegamos a una conclusión cuando nos cansamos de pensar".

El principi del final

Dins d'un mes "s'acaba" tot açò. S'acaba entre cometes, perquè açò no s'acabarà mai mentre els records es conserven, mentre s'esdevinga un somriure en la boca a l'escoltar la paraula Leipzig. Però sí, fa uns dies vaig començar a buscar el vol de tornada, vaig començar a pensar en triar el dia en que digam adéu o à bientot a tot açò.

És una cosa que vas posposant per què no vols pensar en el final, no vols fer-te sabedor de que el compte enrere ha començat. No vols començar a pensar en que potser esta serà "la última vegada que..." Però ja ha arribat el moment, en totes les converses entre erasmus té lloc la pregunta: "i tu, fins a quan estàs?" I vas fent càlculs. I te n'adones que la gent anirà gotejant poc a poc, fins a que finalment tots abandonem la nostra ciutat i s'acabe el nostre any erasmus. Allò que ens uneix.

I és dur. Crees una vida nova, des de zero; coneixes gent nova, fas (i desfàs) el teu cercle d'amics, tries la teua tenda, els teus menjars, els teus horaris, el teu ordre i desordre, en definitiva, el teu present, i pots fer i desfer amb ell com et vinga de gust. Però tot allò que durant un any t'has construït, s'acaba. I eixa vida que d'una manera o altra t'has creat tu a soletes s'esvaeix.

No obstant, el que li dóna sentit a les coses és que tinguen un final. Com els llibres quan t'enganxen, i vols passar a la següent pàgina i saber el desenllaç; com els viatges quan vols descobrir tot en molt poc de temps; com les vacances i els amors fugaços en els que gaudeixes de cada moment al màxim; i com la vida... o no trobeu que ser immortal seria molt avorrit?

En aquest cas prendrem les estacions com a exemple, per què que acabe la florida primavera significa que comença el solejat estiu. I tot final és sempre doncs, un principi.

Un día alemán

Cómo es un día alemán? Ahora que ya llevo un tiempo por aquí, un embarazo largo de 38 semanas, podemos intentar relatar un posible jueves, por ejemplo.

Un día alemán sería pues, levantándose más bien pronto, cuando los primeros rayos de sol entran por la ventana, básicamente porque las persianas no existen y las cortinas son de broma. De hecho, puedes saludar a algún vecino que está estudiando, cocinando... Se ve que en tierra protestante lo del qué diran no existe. Aquí la gente no se confiesa porque no esconde nada. No existe el confesionario porque Dios ve todo lo que haces! Y tus vecinos también! Cuánta religión últimamente por aquí, por cierto...

Mi cuarto: nada de persianas!

A continuación una ducha rápida, porque hay conciencia del cambio climático y el agua es un bien preciado. De hecho, tanto es así que el papel del váter se tira a una papelera para que la depuración sea más fácil. Aquí todos reciclamos: papel, plástico, basura normal, orgánicos... y los cristales separados por colores!

Después vas a la Universidad en bici, parándote en cada semáforo en rojo, ya que por un lado no quieres que todo el mundo te mire como un delincuente, y por otro, tampoco quieres que te multen. Ya en clase la relación con el profesor será siempre de usted, y al acabar se aplaude picando a la mesa toc, toc, toc, toc...

En la Mensa o comedor universitario, hay comida muy barata pero hay que comérsela muy rápido. 30 minutos para comer, normalmente prontito, de 12:45 a 13:15. Pero muy exprés. Viene a ser una Tankstelle o gasolinera, donde pasas a repostar. Nada de sobremesas! Eso sí, si pega un rayo de sol, es probable que veas mucha gente en cualquier retacho (sino existe la palabra me la invento) de hierba como cangrejillos.

De camino a casa buscas una papelera. Sigues buscando. Lástima, ya has llegado a casa y no has visto ni una sola. Lo raro es que tampoco hay basura por el suelo... Llegas a casa, subes a tu piso andando, porque no hay ascensores, y nada más entrar Schuhe sich ausziehen, es decir zapatos fuera. Si vienes con algún alemán a casa y le invitas a comer o beber algo, ves con cuidado. Se lo toman en serio, si haces el amago te la juegas.

Zapatos fuera!

Has quedado con alguien para tomar algo. Os dais la mano o un medio abrazo, depende de la confianza, pero nada de besos! Cuando vais a pagar, el camarero preguntará zusammen oder getrennt? ¿pagáis juntos o por separado? Y le hará a cada uno su cuenta. Igualmente aquí lo de invitar a alguien es muy diferente. Un yo te invito es yo te invito. No se discute, no hay que convencer: la palabra es palabra.

De la misma manera más tarde hay una WG-party, fiesta en un piso que empezará sobre las 8, y se dice si se va o no, no vale el típico sisi me paso... Hay que tenerlo todo bien organizadito. Lo de hacer fiestas en casas es muy típico, puede que lo hagan por la Pfand, que es el dinero que se recauda de reciclar/devolver las botellas en el supermercado.

Y todo esto os lo cuento en un tono de voz bajito, porque aquí nadie habla alto, a no ser que, y con esto la última costumbre, te hayas bebido varias cervezas!!

Don't worry, be happy

Hoy me toca a la puerta una señorita. Quería hablar sobre la Biblia y me preguntaba, si tenía preocupación por el futuro, si pensaba que la juventud estaba preocupada por el futuro. Mi respuesta fue que no, que no estoy preocupado. Verdad relativa, a decir verdad.

Poco después me he acordado de la campaña de grupos ateistas y librepensadores que hubo hace un par de años, encabezada entre otros, por el científico Richard Hawkins en la que se anunciaba:

Eso mismo fue lo que le tenía que haber contestado. Hija mía, "probablemente Dios no existe, deja de preocuparte y disfruta de la vida" y si puedes vete de Erasmus!

A todo esto mañana tengo un examen, y tan preocupado...

La briseta de la nit

Vaig trobar fa poquet el gustet a allò de passejar, d'anar caminant tranquil·lament. Tot i això he de tornar al meu habitat natural, i fer una petita apologia de la bici.

Després d'un parell de classes; una estona llegint al solet; sopar amb dos col·leguetes alemanys amb els que vaig a una festa en el parc fins que cau el sol; anar a ballar salsa; i veure una pel·lícula francesa (Un homme qui crie) amb l'especial companyia de Léa, Rafa i Isa ... crec que el millor moment del dia és quan pille la bici i torne a casa amb la briseta pegant-me en la cara i la lluna creixent il·luminant els carrers.

En eixe moment,

només pense,

només pregue,

"que el camí sigui llarg".

Immigrant?

Ho pensava l'altre dia tornant a casa... ¿sóc un immigrant?

Evidentment ho sóc, però no em sent com a tal... Diga'm que hi ha els immigrants que venen a treballar i els altres. Els immigrants que són musulmans i els altres.

Jo evidentment, sóc dels altres, d'una elit, quasi podríem dir. Estudiants, que passen un any fora per a formar-se, aprendre la llengua i viure una experència. Una elit, que no ve per necessitat. Que no patix per arribar a fi de mes. Que ha après la llengua abans de vindre. Que no sap què és això d'haver d'integar-se. Que no li rebutjen al buscar pis.

Ara justament veia un programa del Follonero sobre els immigrants a Alemanya... on compara als espanyols que vingueren als anys 60... (mà d'obra barata) i els que venen ara (fuga de cerebros), que vos recomane als que esteu per ací compartint esta aventura.

El minut 43, quan el Follonero entrevista als xavals és una perla: una de les joves llicenciades diu que "yo no estoy para nada en contra de la inmigración", però Espanya ja no pot absorbir més immigració i "deuria estar més regulada", perquè els espanyols comencen a demanar llocs de treball de menys qualitat que abans no volien.

El Follonero, després de deixar que la xica s'esplaie i tan avispat en el cara a cara com sempre , li contesta: "y cómo te sentaría si ahora un alemán necesitara tu puesto de trabajo, y te dijeran, bueno ya te puedes volver a España, que hay un alemán que quiere tu sitio". Nyas coca.

I un silenci...

M'he quedat, amb un tema, no tornen. "No te das cuenta y te pasan los años", "me acabo de comprar un sofá", "empiezo a estar tan a gusto, que veo complicada esa vuelta", "cada vez tienes más vida aquí"...

i els he de donar la raó, si en Nadals escrivia que la meua vida estava sense dubte a València, ara ja comencen a escoltar-se els comentaris de: "doncs jo em quedava un any més"... "doncs jo em quedava a viure"...

Ací el programa: http://www.lasexta.com/sextatv/salvados/completos/salvados__domingo__27_de_febrero/382931/1

Amicus

Escrivia fa un temps sobre aquelles xiques que havia conegut en un aeroport i que havíem compartit un viatge i unes poques hores... No volia parlar tant d'elles, a les quals probablement no tornaré a vore en la meua vida. Em va semblar interessant escriure-ho, perquè açò ve a ser una de les essències de l'Erasmus: conèixer gent, gent de puta mare podem afegir, amb la que comparteixes un any de la teua vida, però que després, poc a poc, s'aniran perdent al llarg del camí.

Amics que, com tot en aquesta vida, depenen de les variables temps/espai. Que associaràs a un determinat lloc i a un determinat moment i que serà difícil mantindre'ls més que en el record passat eixe instant. Potser els tornaràs a trobar, potser els vostres camins es tornaran a creuar, potser siga el destí qui ho deicideixi, potser la casualitat o la voluntat de mantindre a la gent que t'estimes.

Però seria això aferrar-se al passat? On enfoquem l'energia, en mantindre les bones amistats, però que ara es troben lluny, o passem pàgina i ens centrem en el present? Si la casa és acollidora, tranquil·la, si es tracta d'una llar càlida i armònica, tancarem les finestres, per a no trencar eixe benestar (tot i que puguera ser a millor). Però de vegades és millor deixar finestres obertes i permetre que entren noves corrents d'aire. On enfoquem l'energia?

I com t'acomiades? Inclús gent que coneixes de només un dia, però amb la que connectes i els agafes estima... li demanes el seu correu i manténs el contacte o ho deixes còrrer i et quedes amb la màgia d'aquells bonics moments?

En estos temps d'amistats massives, on fins i tot el sentit de la paraula està canviant (vaig a fer 500 facebook-amics en breu), recorde una manera encertadíssima de recomptar les vertaderes amistats. Era a The Tipping Point de Malcolm Gladwell on llegia que els vertaders amics són aquells als qui acompanyaries al soterrar dels seus pares. I amb molt d'esforç arribava a necessitar una tercera mà per a seguir contant.

No se si en faré molts d'aquestos amics ací, però del llatí amicus, la paraula amistat va derivar possiblement d'amore, i si que hi ha molta gent ací, que tot i sols haver passat uns moments amb ells, m'estime. I sense dubte, la variable espai/temps té molt a veure en tot açò: LEIPZIG/ERASMUS.

À bientot ou à jamais... who knows?

The green wave

Impresionante película, la que vi anoche: The green wave. Una co-producción germano-iraní, sobre las elecciones de este país en el 2009, en las que el fundamentalista Ahmadineyad se enfrentaba al reformista Mousavi.

A través de entrevistas (a gente que se está jugando la cara por aparecer en la película), vídeos de móvil grabados a pie de cañón, emocionantes escritos de blogs y otras imágenes de dibujos animados, que hacen los momentos más duros, menos duros... ¿o al revés, quizás? el director Ali Samadi Ahadi nos trae esta historia que pone los pelos de punta, incluso nos humedece los ojos, de vez en cuando.

La campaña electoral fue una de las más concurridas, con una ola verde siguiendo al líder de la oposición Moussavi. El paro juvenil, los derechos de la mujer y una mejora de las relaciones con Occidente eran algunas de sus propuestas.

Una movilización masiva, optimismo, esperanza y ganas de cambio eran las notas dominantes que acompañaban a estas elecciones que encontraron en las redes sociales (foros, facebook, twitter) el lugar de gestación. Y un color, el verde, que coloreaba a miles de personas, que utilizaban como pulseras, pañuelos, banderas, en coches, puertas, por todos lados.

Fotaza, fuente: http://calicobolico.wordpress.com/2009/06/16/iran-muy-triste/

Sin embargo, las elecciones son amañadas y Ahmadineyad se sale con un 65% de los votos, cuando las encuestas a pie de urna daban un resultado muy ajustado. Ambos candidatos se dicen vencedores y al día siguiente comienzan las manifestaciones de los pro-Mousavis, a las que el gobierno de Ahmadineyad contesta con una violencia brutal. Policías y mercenarios salen con pistola en mano, apalizando a mujeres y niños sin miramiento, o acuchillando desde sus motos al personal que se reunía en la calle.

Mientras tanto, las páginas web son bloqueadas, los envíos de SMS suspendidos, la televisión emite programas de animales, y el Líder Supremo el Ayatolá Jamenei reconoce a Ahmadineyad como legítimo presidente. Hay que mencionar que el Ayatolá es la autoridad máxima de la República Islámica, y selecciona a los candidatos que pueden presentarse en las elecciones (en este caso, fueron sólo 4 de los más de 400 aspirantes) por lo que, en cualquier caso, es muy difícil acabar con el régimen fundamentalista.

Una persecución y represión total a los protestantes, que durante siete días siguen saliendo a la calle a pedir unas elecciones limpias, a pedir democracia, justicia y derechos políticos y sociales.

Cientos de heridos y detenidos, que amontonan en celdas durante días, dónde sólo caben de pie y dónde van cayendo más de uno, después de las brutales palizas que les propagan a cada cuando. Terribles imágenes, y espeluznantes palabras escritas en blogs por esos días, que te hacen ponerte en el lugar de los iraníes y llenarte de empatía.

Ya cómo reflexión, no se hasta que punto creerme todo lo que he visto, cuánta veracidad hay en los hechos. Evidentemente, es un tema que hay que coger con pinzas, no sólo por la distancia quilómetrica, sino por la cultural, y porque la información que tenemos a disposición sobre el tema es escasa, por ello lo que hace falta es propagar este tipo de videos y películas y comenzar el debate. No tengo dudas de que estas protestas, fueron la semilla de la ola de cambio que se está dando en el mundo árabe actualmente.

Por eso cabe preguntarse, ¿qué papel debe jugar Occidente en ella? ¿Por qué no hizo nada hace dos años en Irán, y sí interviene ahora en Libia? ¿Qué puede hacer la sociedad civil frente a un golpe militar? ¿Cuántas vidas hacen falta para parar un golpe de estado? ¿Cuánto tiempo pasa hasta que a los mercenarios, se les pudre el corazón?

el vianant

D'una crisi una oportunitat...

Just abans de les vacances anava jo a la universitat amb la meua estimada bici, però aquesta vegada a l'eixir de classe PAM tenia la roda punxada.... eine Katastrophe!

Una catàstrofe perquè la bici és des de fa molt de temps la meua millor amiga. Em va costar al principi, fins als 7 o 8 anys no vaig aprendre... però una vegada trencada la por, no ens hem separat ni un dia. Tant és així que més d'una vegada m'han preguntat "potser que t'haja vist algun dia amb una bici?" o inclús quan em va conèixer Sareta em va dir: "em sona haver-te vist per ahí en bici per València". D'ahí vaig passar a ser el xic de la bici.

Bueno continue... com tenia les vacances i els viatges per ahí vaig dir, "bueno l'arregle al tornar" però ara estic ací tornat i sense bici. I avuí, que ja se'ns ha acabat el Semesterticket, és a dir allò de 6 mesos de transport públic per 80 euros, doncs m'he pegat un pateo de por.

He anat a la Uni a matricular-me de les noves assignatures, he tornat a casa, he anat al Banc a pagar el lloguer, a l'Aldi a comprar, a per una entrada per a la Bimbo Town (ja vos contaré), al parc a passejar, a casa de la Gemma, a sopar un Kebab i a casa.

Clar, açò en la bici són quatre ratos, però a pata sense exagerar hauré caminat hui 3 hores. Ara bé, la veritat és que el tornar a casa caminant m'ha encantat. Feia una nit boníssima, gens de fred, i pensava: "pues ja podríem tornar a fer botellons per les nits en l'Augustusplatz".

Ja veus, que ha sigut algo tan quotidià com caminar, eh? Però realment, el ritme de caminar és el ritme per al que hem nascut els éssers humans. Anar més ràpid que això, significa perdre's el que ocorre al nostre voltant. Els detalls, allò més important diuen.

Ha sigut, per tant, com ralentir el temps, trobar un moment per retrobar-me amb meine Stadt, Leipzig, i mirar-li als ulls. De reconèixer-lo i reconèixer-me en ell, rotllo de: ie! que estic ací! De sentir la seua olor i de vore els primers valents en les terrasses gaudint del divendres a la nit. Vore que les persones tornen a guanyar els carrers després del descans hivernal. Que comencen a gaudir la ciutat, a reconquerir-la.

Ha sigut un moment de sentir el ritme dels meus pasos sobre les seues voreres, com si deixaren petjada, i de mirar els seus carrers en la nit i saber que deixaran petjada en mi.

Ara entenc a ma mare. Potser deuria caminar més.

la meua Heimat

Mentre mire per la meua finestra com la neu es perd amunt i avall, encenc una barra d'incens, i escoltant Coldplay de fons, tracte de contar-me com han sigut estos primers tres mesos d'erasmus.

Un sempre especial 08 de setembre arribava a Leipzig amb il·lusió, amb algo d'acollone també, amb ganes de menjar-me el món, un poc perdut... potser com un xiquet que es perd a la platja, perdut però sense preocupacions, perquè sap que al final tot acabarà eixint bé, i acabarà trobant la seua colorida "sombrilla".

Ara pense en què vos contaré quan arribe, quan vos vega i em pregunteu, bueno i què tal? Aleshores, per on començar? Com contes tres mesos?

Doncs realment, i per damunt de tot m'he passat tres mesos de puta mare. Primer que res a la meua bola, que ja tocava, amb temps per a mi, per a tocar la guitarra, per a eixir de festa, per a veure pel·lícules, per a trobar-te amb la gent, anar a les Vokü, a còrrer, per a perdre'm per Leipzig amb la meua estimada bicicleta...

En tres mesos he viscut moltes experiències, he passat molts bons moments. He après a viure a soles, a confirmar que ja sóc responsable de mi mateix, a conèixer eixa paraula, tan cercada per alguns, anomenada independència... a cuinar, i molt orgullós per cert, a viure en un altre país, i a viure sense vosaltres, encara que l'skype ajuda.

He conegut a molta gent i... he fet també algun amic. Sí heu llegit bé. Ara tinc uns 90 "amics" nous en facebook, però quan pense realment en amb qui puc anar a prendre un cafè, no crec que en siguen molts més de 10.

Ara ja tinc ganes de fer una pausa. Tornar a casa i posar les coses al seu lloc, actualitzar-me i agarrar energies per a tornar a eixe hivern fred i estudiós (que ja toca) que m'espera. Ara vull vore als meus, sobretot a la Rut i el Pau que són els que més he tirat a faltar.

Vull vore què tal van les coses per classe, un sopar de classe no estaria gens malament per posar-nos tots al dia, encara que algun m'heu estat mantenint al corrent. Fer-me una cervessa amb els amics, com la última que em vaig fer amb Miguelo i Carles en el Castillo, la de la plaça de la Verge amb Pau o fer un botelló d'eixos dels que sense donar-te compte, se't fan les 4, les 5 o inclús de dia i encara tens coses de les que parlar, com el cap d'any passat amb Andrés i Diego.

Vull vore la nova casa del tete i fer una xarrada intensiva de les que solem tindre, de les que ens falta temps per a acabar de contar-nos-ho tot. També amb la teta, no te pongas celosa, pero nosotros siempre tenemos más tiempo... hasta para desarrollar ese humor gallego, que no sé de quien habremos aprendido!

Passar uns nadals no tan calents, sinó més bé càlids, de familieo, menjant uns bons rotxos i uns bons canelons. Fer-me un esmorzar a la terrassa, un entrepà de pernil i formatge, o de tonyina i olives, amb oli del bo i pà cruixent acabat de comprar al forn i una coca-cola amb dos gelets. Passejar per la platja, per Blasco Ibañez. Tornar al barri... Alçar-me al meu llit, al meu cuarto, estudiar a la meua taula, o pegar-me un bon bany amb aigua calenta i fer aquesta mateixa reflexió, aquesta vegada des del Heimat.

I ací és on volia arribar, Heimat és una d'eixes paraules que no tenen una traducció exacta, i eixa és una de les coses per les que m'agrada aprendre llengües. Seria quasi allò que anomenem la terreta, el teu país, però més precisament seria "el lloc d'on et sents", la teua llar.

Ahir en una xarrada ràpida però intensa amb l'Andrea, em comentava que la seua vida està ací a Leipzig. Em vaig quedar amb eixa frase i ara estic pegant-li voltes al tema. I jo, tinc la meua vida a Leipzig??

Doncs jo diria que no. Tinc moltes coses, em sent molt a gust ací, però ¿encara? em falten altres. Ara bé dia d'avuí la meua vida no està ací, però sí que he trobat la meua "sombrilla", eixa que buscava el xiquet perdut a la platja. Diria que la meua vida, la meua Heimat està en València, però Leipzig és ara també la meua ciutat.

La setmana que ve tornaré a València, i ara mateix em sent un poc dividit. Ara escric açò des d'una situació de continuar ací en Leipzig. Potser, si me n'haguera d'anar definitivament a València, si el meu erasmus s'acabara al mes que ve, potser diria una altra cosa.

Volia acabar dient que estic content de tindre el bloc. Escriure ací és com un espai que he trobat per a trobar-me amb mi mateix, i al que amb molt de gust esteu convidats. Serà emocionant llegir-ho en la pròxima etapa, o al final del camí, que esperem siga llarg, ple de llum i noves sendes.

Trencar la rutina

Sobre les 10 m'alçava, tranquil·lament, tractant de recordar el que havia somniat eixa nit. Com avui tinc temps em prepare un bon desdejuni, torrades d'oli amb tomata, un got de suc i altre de llet amb cereals i unes poques galetes. Pá empezar bien el día.

Després d'estar un rato per casa em vaig a la Mensa, el menjador de la Uni, on per 3 euros dines ben dinat. A banda de ser barat, el menjar no està mal, prou varietat, molt net, amb molta llum i sempre trobes algun erasmus en la porta amb els que t'acoples per a dinar. Avui amb Egor, de Rússia.

Cada setmana en la Mensa fan menjar internacional, i justament la pantalla anunciava un "Pescado en Salsa", d'Espanya vamos, i com en casa no menje mai peix pues toca tira. Realment d'espanyol tenia poc, era un fletan amb faves i una creïlla bollida amb una salsa que en la vida havia tastat.

Ja dinat entrava a la una i quart a classe de francés, bueno... realment a la una i vint, mantenint les costums. El cas és que tenia els dillunsos lliures i vaig dir, per què no? Amb la quantitat de francesos que hi ha per ací segur que m'ajuden, així que fins a les quatre i mitja je parle français.

A l'eixir de classe... a l'eixir de classe ja era de nit!!

Dios, però si quedava tota la vesprada per davant! He anat al McPaper a per unes cartulines per a continuar decorant les parets del meu cuarto i penjar fotos, i després he tirat cap a casa, tot recte des de la Grimmaischestrasse fins a la Gottschedstrasse (que és la meua).

La Grimmaischstr. és la més comercial de Leipzig, on estan les tendes de roba, restaurants, o el Kaufhof, que és com si fóra el Corte Inglés, només que ací es diu, "palau de la compra". Telita, no?

És també aquest carrer on es posen els músics a tocar i anava jo com qualsevol altre, mirant al terra, esquivant a gent, pensant en que faria quan arribara a casa... quan uns ulls i un somriure se m'han creuat. Li he tornat el somriure i he continuat caminant. Després, m'ha passat això que et quedes pensant, torne o no? I com continues caminant mentre penses, ja estàs més lluny i ara ja és pitjor i ara ja has donat uns pasos més i la inèrcia i la rutina et condueixen una vegada més al mateix retorn a casa de sempre.

Però avui m'he girat. M'he dit, per què no? I m'he donat l'oportunitat. Així que he pegat mitja volta, i he sigut un espectador més. No han sigut més de cinc minuts els que hauré estat, però... parar el món per un moment, trencar la rutina i eixe intercanvi gestual i musical amb el guitarrista ha sigut, potser, el millor moment del dia. I és que de vegades, un somriure val més que mil paraules.

Ara me'n recorde d'això que em va ensenyar una persona molt important, i és que la vida no es mesura en minuts, es mesura en moments.

Perduts al nord

Des de menuts compartint escola, el Garcia Lorca, per a retrobar-nos en la Facultat estudiant Sociologia i Ciències Polítiques; i ara compartint aquesta genial experiència d'Erasmus. Tot i que ell uns quants quilòmetres més al nord, a Roskylde, Dinamarca, ara també compartim fred.

Amb el seu acurat estil poètic, Guille escriu un preciós text sobre el viure a una ciutat que no és la teua, amb una gent que (encara) no són els teus, però que ho han d'ésser, parlant d'eixa barreja de sensacions, d'enyorança, d'il·lusió...

http://cigare-du-nord.livejournal.com/1851.html

...però ara mateix... em falten adjectius per a descriure eixes sensacions. Això mateix és el que li escric:

"Ja t'he comentat el que m'estava costant últimament expressar-me amb precisió, dir les paraules exactes. Serà per la Torre de Babel que ens ha tocat, o millor, que hem triat viure.

Ara busque una paraula... no és compassió, continue pensant... pareix increible com se't pot oblidar la llengua (o llengües) que has parlat des de menut... busque la paraula que expressa quan et sents emocionalment igual que altra persona, era empatia??"

Sí, crec que era empatia... Però estic realment sorprès. Si ja dóna ràbia no poder expressar-te amb precisió en alemany o anglès, la impotència ara es multiplica quan no pots fer-ho en castellà o valencià. Impotència també m'ha costat trobar-la a la meua base de dades...

De fet, parlant les "meues llengües maternes" me n'adone que faig errades, o que de vegades no he construït bé l'oració. I per si no tinguera prou, les classes gratuïtes de la Universitat de Leipzig m'han convidat a clavar-li mà al francés.

El cas és que, estar pensant tots els dies en diverses llengües és un exercici mental molt intens, de veres. A més, cada cop que escric al bloc he de fer-me la pregunta de... i en quina llengua escriuré avui? Alhora que mentre escric, em surten paraules que en altre idioma tenen un significat més precís, més bonic o simplement paraules que m'agraden més o inclús que no tenen traducció a altra llengua.

Gràcies Guille per fer-me entendre'm millor amb les teues paraules, que si no t'importa ara les faig nostres.

PD: escrivint aquesta entrada no puc deixar de recordar el Trio Calavera amb la seua ràdio collonera i el Tridente Catacrocker, atasclat. I és que per damunt de tot, compartim l'amistat; i compartim també a Artur i a Pilar. I a Laura.

Alemanes antipáticos?

Rudos, fríos, antípaticos, cerrados, fríos, cuadriculados, disciplinados, rígidos, organizados, puntuales, eficientes, honestos, fuertes, rubíos, altos...

Todos estos adjetivos y algunos más salieron ayer en clase (como podéis ver, el futuro es de ellas) tras la pregunta de nuestros profesores Micha (chaqueta verde) y

Frau Beyer (bufanda gris): ¿qué opinión tenéis de los alemanes?

Era una opinión generalizada, todos los que allí estábamos desde Rumanía hasta Estados Unidos, pasando por Eslovaquia, Polonia, Francia e Inglaterra y haciendo escala en Brasil teníamos las mismas percepciones sobre el pueblo alemán.

¿Corroborarlas después de tres semanas? Sería lo fácil.

Lo fácil es confirmar algo que has oído. Lo difícil es ser neutral, un mero observador, sin prejuicios, o como viene al caso, un sociólogo. En el llamado proceso de socialización vamos adquiriendo opiniones, maneras de actuar, comportamientos, actitudes... sin ser realmente conscientes de que las adquirimos. Opiniones, en este caso, que quedan en el subconsciente, y que nos hacen interpretar el mundo de una manera determinada.

De este modo tendemos a etiquetar todo lo que nos rodea: personas, lugares, comidas... A relacionarlo con un adjetivo: bueno, malo, feo, antipática, amable, intolerante, hospitalario, aburrido, alegre, tranquila, facha, inteligente, aprovechado, sucio, barato, pija... y todo esto sin ser una opinión realmente formada. Pero nos ayuda a interpretar la realidad más fácilmente: como no puedes conocerlo todo, le vas atribuyendo algo para que no sea totalmente desconocido.

Lo que vengo a decir es que si has oído que los alemanes son antipáticos, el primer alemán antipático que conozcas te llevará a decir ese lógico: Ves! Son muy antipáticos, ya me lo avisaron...

Y así con todo el mundo: los franceses creídos, los estadounidenses locos, los italianos guarros, los españoles ruidosos... o los catalanes tacaños, los andaluces vagos y los madrileños chulos...

Y sino mirar este curioso mapamundi sobre los tópicos y los prejuicios, según un estudio de Google: http://blogoscoped.com/prejudice/

Finalmente, llegamos a varias conclusiones en clase. 1. La diferencia generacional: los jóvenes mucho más cercanos y amables. 2. La diferencia regional: hospitalidad y paro en el este (antigua RDA, comunista) frente a individualismo y trabajo en el oeste (antigua RFA, capitalista), o ruidosos y juerguistas en el sur (Baviera), y tranquilos en el norte (Hamburgo) 3. Y, por último, una perla que me saqué de la manga (que supongo que habré leído por algún lado): en los países mediterráneos predomina lo emocional y en los centroeuropeos lo racional.

Religión, historia, cultura... hasta el clima y las horas de sol pueden influir en el carácter de cada pueblo. Pero hay que ser prudente con las generalizaciones. De todo hay en la viña del señor... Me ha gustado una frase que he leído que dice "it turns out to be what you make out of it", algo así como que "el resultado viene a ser lo que esperas que sea".

En conclusión, no niego que cada pueblo tenga un carácter (sino que me pregunten si los marroquís son hospitalarios o no) creo más bien que tres semanas es poco tiempo para poder generalizar. La prudencia del sociólogo... o mi prudencia quizá.

Com en la noria

Ja han passat uns dies des de l'arribada i açò és com pujar-se a una noria. Arribes amb il·lusió, curiositat, amb ganes de menjar-te el món, de conèixer gent, d'obrir els ulls, de conèixer, o com diuen els alemanys, d'aprendre a conèixer (kennen lernen), i al mateix temps, també penses en lo boig que estàs, en qui té mana a fer açò en lo tranquilet que s'està en casa, trobes a faltar a la teua gent, les típiques conyes amb els amics, un plat de calent com toca, una dutxa de les que només et pots pegar en casa, el teu llit, la teua xica...

Només són uns dies, sí. Però les emocions s'han pujat a una muntanya rusa. Un dia coneixes a mogolló de gent de puta mare, altre te passes la vesprada soles esperant que algú es connecte a l'Skype per a que et reconfor-te. Un dia trobes un company d'habitació perfecte, altre et toca un psicòpata... Un dia plou i trobes a faltar el Mediterrani, altre fa solet i admires la qualitat de vida del centre d'Europa...

Tanmateix estic content i, sobretot, estic on vull estar.

Ramadan

Pues eso que me voy a ver un piso en el Leipzig Ost (que resulta que el Ost es el Este, pá joder) y llego y al tocar al timbre me contesta que ya está ocupado... bueno, kein Problem (ningún problema).

veo un parque justo enfrente, creo que el Radet, donde estaban haciendo barbacoas und so weiter (y tal) y me acerco, pero antes claro, me compro una buena birra para ir haciendome a las costumbres...

pues eso, un parque de los pequeños en Leipzig viene a ser uno de los grandes en Valencia, y todo lleno de hierba, campo de futbol, voley, skate, y en medio un centro juvenil. Pero antes me siento un rato en la hierba, a ver a los chiquillos jugar que com deia la meua iaia... els xiquets donen alegria!

Y haciendo un poco de mirada sociológica me doy cuenta de que sólo hay madres con los niños, y urgando un poquito resulta que estoy en un barrio de inmigrantes, o eso parece...

Al rato, a las 6'30 clavadas la gente empieza a escampar para casa, y eso que oigo una música, y como buen curioso y dotor, me acerco... venía de un centro juvenil. Era música árabe y salían por la puerta tres niñas preciosas bailando. Yo hago la del despistao, y me pongo a mirar los carteles de la puerta, hasta que un señor de pelo ya blanquecino o blanquinoso (hace dos días que no hablo castellano, aunque no será por mucho tiempo), pues se me acerca el viejete y me invita a entrar, eso sí sin mi cerveza. Era una fiesta del Ramadán. Así que dejo la cerveza y me meto, después de Marruecos cómo iba adecir que no a un encuentro árabe!

En este caso los hombres eran iraquís, dentro había un conciertillo de un sólo chico con guitarra, un pianillo y voz, y luego también algunos alemanes, por ahí repartidos... pues eso merienda gratis y un buen rollo que te cagas.

Me he vuelto a casa con buenrollismo, acordándome de mis amigos rifeños y de su hospitalidad, que en este caso venía de Iraq. Habíais conocido a algún iraquí, aparte de los miles de muertos de los que hablan en las noticias?

Pues eso, que son personas. Buena gente.