Novament, vida nova

Ja vaig decidir que no anava a continuar el bloc en l'experiència que ara comença a Barcelona. Açò tenia sentit en un any Erasmus ple de noves vivències i aventures, i tot i que espere que m'esperen moltes de noves en aquest any que comença, crec que ja ha estat bé amb escriure i compartir-les amb la gent durant un any. Només aprofite que encara em queden en unes poques entrades a mig acabar, per contar un poc com està anant la cosa per ací.

Realment hi ha un llarg camí fins a arribar a l'any que m'espera. I no em referisc només als tràmits de la Beca SICUE on en un primer moment el trio catacrocker anaven a acompanya-me i de la SÈNECA que va posar emoció fins a l'últim moment. Ho deia, perquè de xicotet o de jove (deixem-ho en adol·lescent) sempre havia volgut viure a Barcelona. A qui no li agrada eixa ciutat? La cultureta, el buenrollismo, el futbol per suposat, el tenir platja... una ciutat oberta, dinàmica, europea, cosmopolita i mediterrània. És a dir, com València però a lo gran.

Però crec que s'han passat de gran. Acostumat a eixe tamany de ciutat perfecte, de menys d'un milió d'habitants, ací es noten molt les aglomeracions, les presses, la contaminació o el soroll al que no estava (tan) acostumat. Vamos que molt bon rotllo però també té desavantatges, sense anar més lluny he de pillar un tren que tarda quasi una hora en arribar a la meua universitat i que em costa una pasta, quan a Leipzig o a València arribava en 10 minuts en bicicleta i debades, és clar.

La qualitat de vida decreix: cases i habitacions cares, xicotetes o sense llum; distàncies més llargues; pocs espais verds... de fet, la gent se'n va a la Avda. Diagonal (que té uns 12 carrils de cotxes) a fer footing!! I ahí tornes a pensar en Leipzig, on la gent es desplaça en bicicleta o tranvia, on va a fer footing a un bosc, on l'habitació costa justament la meitat, la meitat! del que em costava allà o on aprendre llengües o fer esport a la Universitat era pràctiment gratuït front als 800€ que costa un curs de francès ací o 80€ la matrícula al gimnàs...

Doncs una ciutat dureta en un principi, però que val la pena. Com ara la Universitat Autònoma, on vaig, que és un campus en la muntanya on les hores mortes les pots passar prenent el Sòl a la gespa i el nivell de les classes és prou notable. Així com que en només una setmana ha tingut lloc un festival de blues, les festes de Poble Nou (la setmana que ve són les de la Mercè), xarrades, assemblees i vide-fòrums per tot arreu, més concerts, i un ambient molt de barri, de botiga que també cal valorar-ho.

A més, a més, tot aquest estrès que acumules durant el dia, és molt més fàcil d'alliberar si et pots fer un soparot a la teua terrasseta quan arriba la nit...

I tampoc es tira a faltar tant Leipzig si elles et fan una visita!

Es tanquen els cercles

Última setmana. Fotos a tot el món, a tots els carrers i a tots els racons per tal d'endur-te la ciutat en imatges encara que siga, com deia l'Andrea. Acomiadant gent cada dia, o cada nit més bé, estudiant o intentant estudiar per a l'examen més important de l'any (al menys el més car) el C1 d'alemany i organitzant la pròpia Abschiedsparty, festa de despedida per al divendres. I això ja va...

De les últimes festes m'ha molat molt una al Schlechtes Versteck, un pub que era una casa abans (típic del rollito este moderno Leipzig/Alemany), on els dijous fan algo rotllo noche latina i posen músiqueta i es troben ahí tots els sudamericans des de Mèxic fins a Xile amb molts alemanys també que s'interessen per la cultura o la llengua. Molt bon ambient la veritat, sehr gute Laune. Era l'únic espanyol allà, però et dones compte que els llatinoamericans fan vincles molt ràpidament entre d'ells sense distingir entre països, al menys a Alemanya. I em va molar... i em va donar llàstima alhora, perquè no podré més anar a una festa així on alemanys i llatinoamericans festegen i ballen junts. I on tothom sembla perfectament integrat i els idiomes es barregen sense problemes.

Ara, després d'acabar tots els papeleos, pire a Berlin fins divendres per a fer l'examen, torne per a la festa, dissabte faig maleta m'acomiade de Leipzig i a les 5 de la matinada del diumenge i sense dormir s'acaba tot.

O continua...

Mentrestant molt de temps després del que esperàvem es tanquen els cercles i surt el sol. Es müsste so sein. Mieux vaut tard que jamais.

Bis bald.

PD: sempre és millor penedir-se d'haver fet una cosa que haver de penedir-se per no haver-la fet.

El principi del final

Dins d'un mes "s'acaba" tot açò. S'acaba entre cometes, perquè açò no s'acabarà mai mentre els records es conserven, mentre s'esdevinga un somriure en la boca a l'escoltar la paraula Leipzig. Però sí, fa uns dies vaig començar a buscar el vol de tornada, vaig començar a pensar en triar el dia en que digam adéu o à bientot a tot açò.

És una cosa que vas posposant per què no vols pensar en el final, no vols fer-te sabedor de que el compte enrere ha començat. No vols començar a pensar en que potser esta serà "la última vegada que..." Però ja ha arribat el moment, en totes les converses entre erasmus té lloc la pregunta: "i tu, fins a quan estàs?" I vas fent càlculs. I te n'adones que la gent anirà gotejant poc a poc, fins a que finalment tots abandonem la nostra ciutat i s'acabe el nostre any erasmus. Allò que ens uneix.

I és dur. Crees una vida nova, des de zero; coneixes gent nova, fas (i desfàs) el teu cercle d'amics, tries la teua tenda, els teus menjars, els teus horaris, el teu ordre i desordre, en definitiva, el teu present, i pots fer i desfer amb ell com et vinga de gust. Però tot allò que durant un any t'has construït, s'acaba. I eixa vida que d'una manera o altra t'has creat tu a soletes s'esvaeix.

No obstant, el que li dóna sentit a les coses és que tinguen un final. Com els llibres quan t'enganxen, i vols passar a la següent pàgina i saber el desenllaç; com els viatges quan vols descobrir tot en molt poc de temps; com les vacances i els amors fugaços en els que gaudeixes de cada moment al màxim; i com la vida... o no trobeu que ser immortal seria molt avorrit?

En aquest cas prendrem les estacions com a exemple, per què que acabe la florida primavera significa que comença el solejat estiu. I tot final és sempre doncs, un principi.

Una nit de Leipzig

No sé per què però les càl·lides nits primaverals de Leipzig m'inspiren a inscriure. Torne no molt tard, passejant una estona acompanyant a Andrea, Feno i Gemma, i després a soles en bici i comencen a vindre'm coses al cap que vull plasmar ràpidament abans de que se m'obliden.

Pocs transeünts es creuen pel camí, silencis llargs trencats per algun vehicle, però sobretot una tènua llum grogosa i una temperatura agradable creen un clima únic que ompli d'inspiració, i que em recorden a València. Em trasllade per uns segons a una d'eixes nits estiuenques a la platja de la Malva-Rosa, on la llum dels fanals i la brisa de la Mediterrània conviden a passar tota la nit xarrant i arreglant el món.

Aquesta nit també havia sigut especial. Per segon cop anàvem Gemma, i jo, ara també amb el Feno i l'Andrea, a una sèrie de concerts d'improvisació a una Wächterhaus, on la gent escriu quelcom a la pissarra i uns músics toquen allò que els ve al cap. Va d'inspiració la cosa avuí.

El mes passat era més música experimental i electrònica, amb només un bateria i un xic amb un ordinador. Va costar endinsar-se en l'ambient, però una vegada dins, connectes i et sents totalment partícep del que està sonant i passant. Amb només 15 o 20 persones de públic i en el cor de l'Eisenbahnstraße, s'escrivien paraules com ohne kontroll (sense control), mondversüchtig (adicte a la lluna), Nacked sein (estar nu), träumen (somniar), zum hohepunkt kommen, stop & go, Nebel (boira)...

Avuí l'ambient era diferent. No tan electrònic, sinó tocant una ampla gamma d'estils, des del reggae i el rap, fins al techno, drum & bass o electro, passant pel jazz, la música popular grega o Bach; bateria, baix, guitarra i veu compartien protagonisme amb el públic, on es creava un clima molt especial i proper entre els allí presents.

Així és Leipzig.

La briseta de la nit

Vaig trobar fa poquet el gustet a allò de passejar, d'anar caminant tranquil·lament. Tot i això he de tornar al meu habitat natural, i fer una petita apologia de la bici.

Després d'un parell de classes; una estona llegint al solet; sopar amb dos col·leguetes alemanys amb els que vaig a una festa en el parc fins que cau el sol; anar a ballar salsa; i veure una pel·lícula francesa (Un homme qui crie) amb l'especial companyia de Léa, Rafa i Isa ... crec que el millor moment del dia és quan pille la bici i torne a casa amb la briseta pegant-me en la cara i la lluna creixent il·luminant els carrers.

En eixe moment,

només pense,

només pregue,

"que el camí sigui llarg".

Immigrant?

Ho pensava l'altre dia tornant a casa... ¿sóc un immigrant?

Evidentment ho sóc, però no em sent com a tal... Diga'm que hi ha els immigrants que venen a treballar i els altres. Els immigrants que són musulmans i els altres.

Jo evidentment, sóc dels altres, d'una elit, quasi podríem dir. Estudiants, que passen un any fora per a formar-se, aprendre la llengua i viure una experència. Una elit, que no ve per necessitat. Que no patix per arribar a fi de mes. Que ha après la llengua abans de vindre. Que no sap què és això d'haver d'integar-se. Que no li rebutjen al buscar pis.

Ara justament veia un programa del Follonero sobre els immigrants a Alemanya... on compara als espanyols que vingueren als anys 60... (mà d'obra barata) i els que venen ara (fuga de cerebros), que vos recomane als que esteu per ací compartint esta aventura.

El minut 43, quan el Follonero entrevista als xavals és una perla: una de les joves llicenciades diu que "yo no estoy para nada en contra de la inmigración", però Espanya ja no pot absorbir més immigració i "deuria estar més regulada", perquè els espanyols comencen a demanar llocs de treball de menys qualitat que abans no volien.

El Follonero, després de deixar que la xica s'esplaie i tan avispat en el cara a cara com sempre , li contesta: "y cómo te sentaría si ahora un alemán necesitara tu puesto de trabajo, y te dijeran, bueno ya te puedes volver a España, que hay un alemán que quiere tu sitio". Nyas coca.

I un silenci...

M'he quedat, amb un tema, no tornen. "No te das cuenta y te pasan los años", "me acabo de comprar un sofá", "empiezo a estar tan a gusto, que veo complicada esa vuelta", "cada vez tienes más vida aquí"...

i els he de donar la raó, si en Nadals escrivia que la meua vida estava sense dubte a València, ara ja comencen a escoltar-se els comentaris de: "doncs jo em quedava un any més"... "doncs jo em quedava a viure"...

Ací el programa: http://www.lasexta.com/sextatv/salvados/completos/salvados__domingo__27_de_febrero/382931/1

Amicus

Escrivia fa un temps sobre aquelles xiques que havia conegut en un aeroport i que havíem compartit un viatge i unes poques hores... No volia parlar tant d'elles, a les quals probablement no tornaré a vore en la meua vida. Em va semblar interessant escriure-ho, perquè açò ve a ser una de les essències de l'Erasmus: conèixer gent, gent de puta mare podem afegir, amb la que comparteixes un any de la teua vida, però que després, poc a poc, s'aniran perdent al llarg del camí.

Amics que, com tot en aquesta vida, depenen de les variables temps/espai. Que associaràs a un determinat lloc i a un determinat moment i que serà difícil mantindre'ls més que en el record passat eixe instant. Potser els tornaràs a trobar, potser els vostres camins es tornaran a creuar, potser siga el destí qui ho deicideixi, potser la casualitat o la voluntat de mantindre a la gent que t'estimes.

Però seria això aferrar-se al passat? On enfoquem l'energia, en mantindre les bones amistats, però que ara es troben lluny, o passem pàgina i ens centrem en el present? Si la casa és acollidora, tranquil·la, si es tracta d'una llar càlida i armònica, tancarem les finestres, per a no trencar eixe benestar (tot i que puguera ser a millor). Però de vegades és millor deixar finestres obertes i permetre que entren noves corrents d'aire. On enfoquem l'energia?

I com t'acomiades? Inclús gent que coneixes de només un dia, però amb la que connectes i els agafes estima... li demanes el seu correu i manténs el contacte o ho deixes còrrer i et quedes amb la màgia d'aquells bonics moments?

En estos temps d'amistats massives, on fins i tot el sentit de la paraula està canviant (vaig a fer 500 facebook-amics en breu), recorde una manera encertadíssima de recomptar les vertaderes amistats. Era a The Tipping Point de Malcolm Gladwell on llegia que els vertaders amics són aquells als qui acompanyaries al soterrar dels seus pares. I amb molt d'esforç arribava a necessitar una tercera mà per a seguir contant.

No se si en faré molts d'aquestos amics ací, però del llatí amicus, la paraula amistat va derivar possiblement d'amore, i si que hi ha molta gent ací, que tot i sols haver passat uns moments amb ells, m'estime. I sense dubte, la variable espai/temps té molt a veure en tot açò: LEIPZIG/ERASMUS.

À bientot ou à jamais... who knows?

el vianant

D'una crisi una oportunitat...

Just abans de les vacances anava jo a la universitat amb la meua estimada bici, però aquesta vegada a l'eixir de classe PAM tenia la roda punxada.... eine Katastrophe!

Una catàstrofe perquè la bici és des de fa molt de temps la meua millor amiga. Em va costar al principi, fins als 7 o 8 anys no vaig aprendre... però una vegada trencada la por, no ens hem separat ni un dia. Tant és així que més d'una vegada m'han preguntat "potser que t'haja vist algun dia amb una bici?" o inclús quan em va conèixer Sareta em va dir: "em sona haver-te vist per ahí en bici per València". D'ahí vaig passar a ser el xic de la bici.

Bueno continue... com tenia les vacances i els viatges per ahí vaig dir, "bueno l'arregle al tornar" però ara estic ací tornat i sense bici. I avuí, que ja se'ns ha acabat el Semesterticket, és a dir allò de 6 mesos de transport públic per 80 euros, doncs m'he pegat un pateo de por.

He anat a la Uni a matricular-me de les noves assignatures, he tornat a casa, he anat al Banc a pagar el lloguer, a l'Aldi a comprar, a per una entrada per a la Bimbo Town (ja vos contaré), al parc a passejar, a casa de la Gemma, a sopar un Kebab i a casa.

Clar, açò en la bici són quatre ratos, però a pata sense exagerar hauré caminat hui 3 hores. Ara bé, la veritat és que el tornar a casa caminant m'ha encantat. Feia una nit boníssima, gens de fred, i pensava: "pues ja podríem tornar a fer botellons per les nits en l'Augustusplatz".

Ja veus, que ha sigut algo tan quotidià com caminar, eh? Però realment, el ritme de caminar és el ritme per al que hem nascut els éssers humans. Anar més ràpid que això, significa perdre's el que ocorre al nostre voltant. Els detalls, allò més important diuen.

Ha sigut, per tant, com ralentir el temps, trobar un moment per retrobar-me amb meine Stadt, Leipzig, i mirar-li als ulls. De reconèixer-lo i reconèixer-me en ell, rotllo de: ie! que estic ací! De sentir la seua olor i de vore els primers valents en les terrasses gaudint del divendres a la nit. Vore que les persones tornen a guanyar els carrers després del descans hivernal. Que comencen a gaudir la ciutat, a reconquerir-la.

Ha sigut un moment de sentir el ritme dels meus pasos sobre les seues voreres, com si deixaren petjada, i de mirar els seus carrers en la nit i saber que deixaran petjada en mi.

Ara entenc a ma mare. Potser deuria caminar més.

Erasmus, round three

Se m'està escapant un poc de les mans... volia escriure més del que escric, i ara se m'acumula la feina! Només farem un repàs a com han sigut estos dos mesos, des de que vaig vindre de València després de Nadal. És una putada no dur-ho al dia, perquè ara se m'obliden prou coses, però en línies generals ha sigut com esperava, més tranquil.

Sí, ara m'arrepentisc un poc d'haver perdonat alguns dies, però la veritat és que els mesos de gener i febrer no conviden a fer massa, fred, exàmens, poques hores de llum... però ara ja no tenim excusa! Tot i això hem fet dos festes a ma casa, tres o quatre Verabschiedungspartys, és a dir, festes per a la gent que ja se'n va perquè sols es quedava un semestre. Com esta:

I quina llàstima em donen, ara que ve lo millor, ara que ja te manejes per la ciutat, que la sents teua, que et manejes amb la llengua i amb els alemanys, ara que tens la teua vida ací, els teus amics, que ja saps on estan les voküs els dilluns i les festes els divendres, i sobretot ara que ve el bon temps, les visites al llac i les barbacoes en el parc, en definitiva, la millor part...

Hem acomiadat ja a prou gent, que tampoc eren la meua mà dreta per així dir-ho però que trobaré a faltar trobar-me'ls per ahí i per allà: Alsu i Egor de Rússia, Violeta d'Itàlia, Martín d'Argentina, Lucia de Madrid, Jacek i Mateusz de Polònia, i molts altres... haveu vist en quants llocs tinc casa ara? hehehehe

Doncs això que ja ha passat la meitat de l'erasmus... no! més de la meitat, joder ja duc més de mig any vivint a Alemanya!! I ara, després de la visita fallera a la terreta, només queden 4 mesos! Ara no se pot perdonar ni una... A muerte auf jeden, Jawooooohl! =)

Ich sage isch

Yo en alemán es Ich. Digamos que en alemán estándar se diría "ij", tal como el español estándar se pronuncia /jo/. Pero qué dices si estuvieras aprendiendo español en Argentina, dirías /sho/ o /jo/?

Pues depende del contexto. Pero desde luego estando con Marco y viviendo en Leipzig es muy difícil mantener el /ij/. La mejor manera de aprender es por repetición o por imitación, como los niños vaya, y como la mayoría aquí hablan Sächsisch, un dialecto del alemán, pues lo que acabas diciendo es Isch.

Digamos que el /ij/ habría que usarlo en situaciones más formales. Lo que pasa, es que ahora no me sale. El Sächsisch se ha comido al Hochdeutsch que tan bien me habían enseñado en el Goethe Institut. Pero me siento más del terreno =).

Was sagst du? Qué dices tú?

de bell nou

Doncs ja estem de tornada a Leipzig.

Dos setmanetes per la terreta han servit per a desconnectar, agarrar energies, vore a la gent i com estan les coses per allà. I també per a ubicar-me... o desubicar-me. I és que a l'arribar a València tenia una sensació com de ser un turista, com si m'hagueren canviat la ciutat... com si estiguera vegent a la gent amb uns altres ulls. La gent estava igual, però estava diferent. Evidentment, sembla que no són ells els que han canviat... sinó la meua manera de vore ara les coses. Amb altra perspectiva. Des de fora.

Em resultava molt curiós estar a la meua ciutat, al meu barri, i fixar-me en coses que mai m'havia parat a mirar.

Després de passar part del gris hivern ací al nord, ara trobe un tresor la llum que tenim a València. Ara pense en València com ciutat ideal per a fer un Erasmus, amb un tamany perfecte, metro, tranvia, amb platja, sòl i llum, amb el riu verd i espais oberts, amb l'horta vorejant la ciutat, amb bicicleta i moltes més coses que no te n'adones fins que no vas com a turista. Quan deixes a banda les barberitats polítiques i veus la ciutat i la vius. I la mires i l'olores i l'escoltes.

Peeeerò, estuvo bien mientras duró. Després d'un viatge llarg i un tant accidentat, em va encantar el moment d'arribar a la Hauptbhanhof (l'estació de tren), pillar l' Straßenbahn (el tranvia) i mirar Leipzig i dir "oh... ja estic en casa"... de pensar, "tio que de puta mare, encara em queden 7 mesos d'erasmus".

Quan vaig anar a Berlin, per exemple, pensava en que quina pena que fora tan curt, en i si puguera repetir, en que ja hauria pogut ser més llarg o coses així. El tema és que ara he tornat a Leipzig i em queda encara prou temps per davant.

Temps per a prou coses. Ara de moment tranquil·lament... un poquet d'estudi, que es pot combinar perfectament en prendre alguna cervesseta, fer algun soparet o eixir algun que altre dia. Ací tinc prou de temps per a preparar treballs i tal. No tinc eixes setmanes impossibles d'estrés i ansietat màxima. He représ l'anar a còrrer i he reprès també el blog que el tenia un poc oblidat!

Gener està siguent, per tant, més calmaet. A més, a partir d'ara ja tot va in crescendo de cara a l'estiu i el bon temps i les hores de llum! (Sí, ara estic un poc obsessionat amb el tema.) El tema és eixe: dins de dos setmanes s'acaba el semestre, i del 5 de febrer fins al 31 de març en Alemanya la gent no tenim classes (puntazo) i tenim temps per a fer treballs. I espere que també per a fer algun viatget!!

Així que res. Ben tornat. Calmadet. I amb el dubte de la ubicació.

Bon any gent!

la meua Heimat

Mentre mire per la meua finestra com la neu es perd amunt i avall, encenc una barra d'incens, i escoltant Coldplay de fons, tracte de contar-me com han sigut estos primers tres mesos d'erasmus.

Un sempre especial 08 de setembre arribava a Leipzig amb il·lusió, amb algo d'acollone també, amb ganes de menjar-me el món, un poc perdut... potser com un xiquet que es perd a la platja, perdut però sense preocupacions, perquè sap que al final tot acabarà eixint bé, i acabarà trobant la seua colorida "sombrilla".

Ara pense en què vos contaré quan arribe, quan vos vega i em pregunteu, bueno i què tal? Aleshores, per on començar? Com contes tres mesos?

Doncs realment, i per damunt de tot m'he passat tres mesos de puta mare. Primer que res a la meua bola, que ja tocava, amb temps per a mi, per a tocar la guitarra, per a eixir de festa, per a veure pel·lícules, per a trobar-te amb la gent, anar a les Vokü, a còrrer, per a perdre'm per Leipzig amb la meua estimada bicicleta...

En tres mesos he viscut moltes experiències, he passat molts bons moments. He après a viure a soles, a confirmar que ja sóc responsable de mi mateix, a conèixer eixa paraula, tan cercada per alguns, anomenada independència... a cuinar, i molt orgullós per cert, a viure en un altre país, i a viure sense vosaltres, encara que l'skype ajuda.

He conegut a molta gent i... he fet també algun amic. Sí heu llegit bé. Ara tinc uns 90 "amics" nous en facebook, però quan pense realment en amb qui puc anar a prendre un cafè, no crec que en siguen molts més de 10.

Ara ja tinc ganes de fer una pausa. Tornar a casa i posar les coses al seu lloc, actualitzar-me i agarrar energies per a tornar a eixe hivern fred i estudiós (que ja toca) que m'espera. Ara vull vore als meus, sobretot a la Rut i el Pau que són els que més he tirat a faltar.

Vull vore què tal van les coses per classe, un sopar de classe no estaria gens malament per posar-nos tots al dia, encara que algun m'heu estat mantenint al corrent. Fer-me una cervessa amb els amics, com la última que em vaig fer amb Miguelo i Carles en el Castillo, la de la plaça de la Verge amb Pau o fer un botelló d'eixos dels que sense donar-te compte, se't fan les 4, les 5 o inclús de dia i encara tens coses de les que parlar, com el cap d'any passat amb Andrés i Diego.

Vull vore la nova casa del tete i fer una xarrada intensiva de les que solem tindre, de les que ens falta temps per a acabar de contar-nos-ho tot. També amb la teta, no te pongas celosa, pero nosotros siempre tenemos más tiempo... hasta para desarrollar ese humor gallego, que no sé de quien habremos aprendido!

Passar uns nadals no tan calents, sinó més bé càlids, de familieo, menjant uns bons rotxos i uns bons canelons. Fer-me un esmorzar a la terrassa, un entrepà de pernil i formatge, o de tonyina i olives, amb oli del bo i pà cruixent acabat de comprar al forn i una coca-cola amb dos gelets. Passejar per la platja, per Blasco Ibañez. Tornar al barri... Alçar-me al meu llit, al meu cuarto, estudiar a la meua taula, o pegar-me un bon bany amb aigua calenta i fer aquesta mateixa reflexió, aquesta vegada des del Heimat.

I ací és on volia arribar, Heimat és una d'eixes paraules que no tenen una traducció exacta, i eixa és una de les coses per les que m'agrada aprendre llengües. Seria quasi allò que anomenem la terreta, el teu país, però més precisament seria "el lloc d'on et sents", la teua llar.

Ahir en una xarrada ràpida però intensa amb l'Andrea, em comentava que la seua vida està ací a Leipzig. Em vaig quedar amb eixa frase i ara estic pegant-li voltes al tema. I jo, tinc la meua vida a Leipzig??

Doncs jo diria que no. Tinc moltes coses, em sent molt a gust ací, però ¿encara? em falten altres. Ara bé dia d'avuí la meua vida no està ací, però sí que he trobat la meua "sombrilla", eixa que buscava el xiquet perdut a la platja. Diria que la meua vida, la meua Heimat està en València, però Leipzig és ara també la meua ciutat.

La setmana que ve tornaré a València, i ara mateix em sent un poc dividit. Ara escric açò des d'una situació de continuar ací en Leipzig. Potser, si me n'haguera d'anar definitivament a València, si el meu erasmus s'acabara al mes que ve, potser diria una altra cosa.

Volia acabar dient que estic content de tindre el bloc. Escriure ací és com un espai que he trobat per a trobar-me amb mi mateix, i al que amb molt de gust esteu convidats. Serà emocionant llegir-ho en la pròxima etapa, o al final del camí, que esperem siga llarg, ple de llum i noves sendes.

Trencar la rutina

Sobre les 10 m'alçava, tranquil·lament, tractant de recordar el que havia somniat eixa nit. Com avui tinc temps em prepare un bon desdejuni, torrades d'oli amb tomata, un got de suc i altre de llet amb cereals i unes poques galetes. Pá empezar bien el día.

Després d'estar un rato per casa em vaig a la Mensa, el menjador de la Uni, on per 3 euros dines ben dinat. A banda de ser barat, el menjar no està mal, prou varietat, molt net, amb molta llum i sempre trobes algun erasmus en la porta amb els que t'acoples per a dinar. Avui amb Egor, de Rússia.

Cada setmana en la Mensa fan menjar internacional, i justament la pantalla anunciava un "Pescado en Salsa", d'Espanya vamos, i com en casa no menje mai peix pues toca tira. Realment d'espanyol tenia poc, era un fletan amb faves i una creïlla bollida amb una salsa que en la vida havia tastat.

Ja dinat entrava a la una i quart a classe de francés, bueno... realment a la una i vint, mantenint les costums. El cas és que tenia els dillunsos lliures i vaig dir, per què no? Amb la quantitat de francesos que hi ha per ací segur que m'ajuden, així que fins a les quatre i mitja je parle français.

A l'eixir de classe... a l'eixir de classe ja era de nit!!

Dios, però si quedava tota la vesprada per davant! He anat al McPaper a per unes cartulines per a continuar decorant les parets del meu cuarto i penjar fotos, i després he tirat cap a casa, tot recte des de la Grimmaischestrasse fins a la Gottschedstrasse (que és la meua).

La Grimmaischstr. és la més comercial de Leipzig, on estan les tendes de roba, restaurants, o el Kaufhof, que és com si fóra el Corte Inglés, només que ací es diu, "palau de la compra". Telita, no?

És també aquest carrer on es posen els músics a tocar i anava jo com qualsevol altre, mirant al terra, esquivant a gent, pensant en que faria quan arribara a casa... quan uns ulls i un somriure se m'han creuat. Li he tornat el somriure i he continuat caminant. Després, m'ha passat això que et quedes pensant, torne o no? I com continues caminant mentre penses, ja estàs més lluny i ara ja és pitjor i ara ja has donat uns pasos més i la inèrcia i la rutina et condueixen una vegada més al mateix retorn a casa de sempre.

Però avui m'he girat. M'he dit, per què no? I m'he donat l'oportunitat. Així que he pegat mitja volta, i he sigut un espectador més. No han sigut més de cinc minuts els que hauré estat, però... parar el món per un moment, trencar la rutina i eixe intercanvi gestual i musical amb el guitarrista ha sigut, potser, el millor moment del dia. I és que de vegades, un somriure val més que mil paraules.

Ara me'n recorde d'això que em va ensenyar una persona molt important, i és que la vida no es mesura en minuts, es mesura en moments.

Ma casa!

Va ser quasi una odissea, però ha valgut la pena! Després

d'un mes a un hostal, a casa del Jeremy, al passadís de ma casa...

Visc a Zentrum West, a cinc minuts del centre. No estic lluny de res. A l'estil de València, tot està a quinze minuts en bici i també és una ciutat tota plana. Però ja parlaré de la relació de Leipzig i les bicis en altre moment!

El barri de puta mare, ja veieu quina finca més senyorial. No

és el barri d'estudiants, però tampoc està mal. De fet, a l'altre costat del carrer hi ha molts bars, restaurants i terrasses, però semblen una mica de pasta, així que quan vingueu a vore'm em convideu ;)

També hi ha un teatre (Sarita), i just al final del carrer es troba la Thomaskirche... les parets de la qual recorden com Luter explicava les seues tesis, com sonava la veu de Bach com a corista o com ressonava l'òrgan de Mozart, així com com va crèixer Wagner, des del seu bateig... (Wikipedia, molt criticada ací, per cert...).

Però bueno, tornant al tema. La casa... la majoria

ací no tenen ascensor, i este és un detall del que no te n'adones, fins a que tornes un dia de borratxera a les 5 del matí... Però lo que és encara pitjor en estes ocasions, és NO TINDRE PERSIANA... Molt dur... a les 11 entra una llum que va fenomenal per a la ressaca.

La meua finestra és la del cantó amb ombra al segon pis.

Continuant amb el barri són tot cases

d'uns 3, 4 pisos, supose que l'estil arquitectònic tindrà un nom, però com no el sé, li diré a l'estil alemany clàssic: Ordre i funcionalitat.

I per a que vos feu una idea d'on estic, ací teniu un plànol de Leipzig, amb tot molt ben explicaet:

Vos feu una idea no? =)

Vacances en Octubre...

Sí, encara no hem començat les classes ací. Esta setmana la tenim lliure per a triar les assignatures, conèixer la universitat, fer paperessa...

- Semester Ticket: transport públic per a 6 mesos per 80 euros!

- Matrícula en cursos d'alemany GRATIS! M'he apuntat a un d' Alemany per a ciències socials.

- Ikea. He anat avui a comprar cosetes. 40 minuts en autobús. No està mal, però he de tornar a per cosetes, no podia carregar-ho tot. Ara que per fi tinc cuarto tinc ganes de fer-lo meu!

I també tenim la setmana per a continuar coneixent la ciutat.

En aquest cas el Cospudener See, un llac a uns 30 minuts en bici que està envoltat de bosc, però també amb xicotetes platges. Diuen que en estiu és una passada, però inclús per estos dies es van banyar alguns valents!

I ara, a continuar la moguda de les convalidacions de les assignatures... el mite de l'organització alemanya està caiguent, en detriment de la llibertat. Els erasmus tenim tanta llibertat alhora de triar assignatures que és complicadíssim compaginar-ho tot. Ara per ara, he parlat ja amb quatre coordinadors, el de sociologia, ciències de la cultura, polítiques i africanística.

Es veu que el federalisme polític s'ha estés fins a les facultats. Igual que els Ländern (Estats), les facultats tenen la seua pròpia autònomia. I com tot en la vida, açò té les seues coses bones i roïnes. La putada és que de moment sols coneguem les roïnes!!

My first friend: Jeremy.

This time, I'm going to talk about my first friend in Leipzig, Jeremy. And I would like to write in english, although that's not very easy for me, so that people who have a good level, plese don't laugh about me!

We meet us each other in the A&O Hostel, you can see our room in the photo, and we have lived together for four days. We have looked for a flat together, we have eaten and drunk together, and we have lived some adventures together, for exemple the gun's story. Now, while I'm waiting for my future WG, I'm sleeping in his comfortable couch for a few days, and today we have felt asleep because of yesterday's party.

He studies Art and he loves photography and we have taken nice pictures in a void building, you will see. We speak about politics too, and it's very funny because he's conservative. We have very interesting conversations, auf Deutsch klar! But at the end of the day I have seriously headquaches because of speaking so much german with him!!

He's my first erasmus friend and Without a doubt he has been my right hand, maybe my cup of tea? Hahaha not yet.

Now we're thinking about buying a Traban with two more people and travel around Deutschland with it! Such a good idea, doesn't it?

Yeah man... Not bad.

Ramadan

Pues eso que me voy a ver un piso en el Leipzig Ost (que resulta que el Ost es el Este, pá joder) y llego y al tocar al timbre me contesta que ya está ocupado... bueno, kein Problem (ningún problema).

veo un parque justo enfrente, creo que el Radet, donde estaban haciendo barbacoas und so weiter (y tal) y me acerco, pero antes claro, me compro una buena birra para ir haciendome a las costumbres...

pues eso, un parque de los pequeños en Leipzig viene a ser uno de los grandes en Valencia, y todo lleno de hierba, campo de futbol, voley, skate, y en medio un centro juvenil. Pero antes me siento un rato en la hierba, a ver a los chiquillos jugar que com deia la meua iaia... els xiquets donen alegria!

Y haciendo un poco de mirada sociológica me doy cuenta de que sólo hay madres con los niños, y urgando un poquito resulta que estoy en un barrio de inmigrantes, o eso parece...

Al rato, a las 6'30 clavadas la gente empieza a escampar para casa, y eso que oigo una música, y como buen curioso y dotor, me acerco... venía de un centro juvenil. Era música árabe y salían por la puerta tres niñas preciosas bailando. Yo hago la del despistao, y me pongo a mirar los carteles de la puerta, hasta que un señor de pelo ya blanquecino o blanquinoso (hace dos días que no hablo castellano, aunque no será por mucho tiempo), pues se me acerca el viejete y me invita a entrar, eso sí sin mi cerveza. Era una fiesta del Ramadán. Así que dejo la cerveza y me meto, después de Marruecos cómo iba adecir que no a un encuentro árabe!

En este caso los hombres eran iraquís, dentro había un conciertillo de un sólo chico con guitarra, un pianillo y voz, y luego también algunos alemanes, por ahí repartidos... pues eso merienda gratis y un buen rollo que te cagas.

Me he vuelto a casa con buenrollismo, acordándome de mis amigos rifeños y de su hospitalidad, que en este caso venía de Iraq. Habíais conocido a algún iraquí, aparte de los miles de muertos de los que hablan en las noticias?

Pues eso, que son personas. Buena gente.

Mein abenteuer beginnt hier!

Qui ho anava a dir? Des del primer dia de la universitat somniava en que arribara este moment. Ha sigut llarga l'espera, moltes preguntes, molts despatxos, molts papers... i també un acojone d'última hora!

Però ara ja, per fi, es pot dir que sóc un estudiant ERASMUS!! A Leipzig (RDA) Alemanya.

No molt més a dir en aquesta primera entrada, no se quant durarà el blog, no se quantes llengües tindran cabuda en el mateix, no se si algú entrarà a visitar-lo, però el que sí se és que esta experiència em portarà records inoblidables, i espere que açò siga com un petit calaix on guardar-los i també un espai per compartir aquesta aventura amb tots vosaltres.

Auf geht's!!

PD: foto presa en una tenda de roba de muntanya que es diu justament "la teua aventura comença ací"!