Viure amb alemanys

Sense entrar a valorar si és bo o dolent, es pot afirmar que en Alemanya la necessitat d'un espai vital és major del que estem acostumats els mediterranis. I no ho dic en el sentit d'un Lebensraum a l'estil del Tercer Reich, sinó en el sentit de la personalitat, del caràcter. Em referisc a la necessitat d'un espai propi inesquinçable, d'unes distàncies majors entre persones, més intimitat i menys contacte físic. I a l'hora de viure i conviure es nota.

A la majoria de cases compartides WG's l'espai de convivència i de trobar-se amb els companys es redueix a la cuina. En el millor dels casos estàs en el cuarto d'algun company, però tenint clar que és el seu "territori", i no el típic menjador on cadascú entra i ix, i fa i desfa, i es troba amb els companys i amb els companys dels companys...

I tot territorialitzat, és a dir, individualitzat (potser conseqüència de l'ètica protestant i l'esperit del capitalisme, o directament del neoliberalisme com diu el sociòleg Ulrich Beck) s'aconsegueix una major autonomia, sí, però el preu és aquell sentiment de pertanyença, de "formar part de"... tan mediterrani (véase la classificació dels estats de benestar de Sping Andersen). Fins i tot la família està en perill d'extinció!

Tot i que a mi també m'agrada tindre el meu espai de volta en quan (com a tot fill de veí) no m'agradaria haver pillat algunes costums, com estar tancat en el cuarto mirant la tele pròpia, parlant amb amics amb l'ordinador, o la pitjor de totes, de menjar a soles en l'habitació, en compte de compartir eixos moments amb els teus companys o amb persones palpables i no interactives.

Aquell era un comportament totalment normal en els meus companys, no diré de tots els alemanys, però sí diré que no era res extraordinari en eixa cultura. I que amb 20 anys la gent s'acostume a menjar a soles és molt trist. Serà que riquesa econòmica és sinònim de pobresa social? Doncs, si cal triar entre un país desenvolupat econòmicament amb lligams socials febles (Alemanya) i altre en vies de desenvolupament amb xarxes socials fortes (posem per exemple Marroc) deixeu-me que m'ho pense...

i permeteu-me que ho faça a Barcelona... on compartiré pis amb un polonès!

Es tanquen els cercles

Última setmana. Fotos a tot el món, a tots els carrers i a tots els racons per tal d'endur-te la ciutat en imatges encara que siga, com deia l'Andrea. Acomiadant gent cada dia, o cada nit més bé, estudiant o intentant estudiar per a l'examen més important de l'any (al menys el més car) el C1 d'alemany i organitzant la pròpia Abschiedsparty, festa de despedida per al divendres. I això ja va...

De les últimes festes m'ha molat molt una al Schlechtes Versteck, un pub que era una casa abans (típic del rollito este moderno Leipzig/Alemany), on els dijous fan algo rotllo noche latina i posen músiqueta i es troben ahí tots els sudamericans des de Mèxic fins a Xile amb molts alemanys també que s'interessen per la cultura o la llengua. Molt bon ambient la veritat, sehr gute Laune. Era l'únic espanyol allà, però et dones compte que els llatinoamericans fan vincles molt ràpidament entre d'ells sense distingir entre països, al menys a Alemanya. I em va molar... i em va donar llàstima alhora, perquè no podré més anar a una festa així on alemanys i llatinoamericans festegen i ballen junts. I on tothom sembla perfectament integrat i els idiomes es barregen sense problemes.

Ara, després d'acabar tots els papeleos, pire a Berlin fins divendres per a fer l'examen, torne per a la festa, dissabte faig maleta m'acomiade de Leipzig i a les 5 de la matinada del diumenge i sense dormir s'acaba tot.

O continua...

Mentrestant molt de temps després del que esperàvem es tanquen els cercles i surt el sol. Es müsste so sein. Mieux vaut tard que jamais.

Bis bald.

PD: sempre és millor penedir-se d'haver fet una cosa que haver de penedir-se per no haver-la fet.

Els pilars bàsics

Duc escrivint ja alguns dies sobre el final de tot açò, però mai m'havia sentit com ara.

En tres dies s'han pirat els meus cinc pilars bàsics, i sent un buit enorme, i la ciutat no és la mateixa sense ells. Et preguntes que fas ací encara. Et sents estrany, amb ganes d'abraçar a tot el món.

Feliç d'haver compartit tants moments amb vosaltres, d'haver tingut aquesta experiència junts

i trist de que açò s'acabe... Ganes de València, sí, però amb molta tristesa de que tot açò arribe a la seua fi. Els comiats sempre són difícils, però aquestos ho són especialment:

D'Adri amb qui he fet allò que s'entén purament per Erasmus, allò que hom diu Orgasmus. Amb l'esperada telefonada allà sobre les 8 de la vesprada de: "bueno Gusta, esta noche qué, salimos? Festes, moltes rises i parides, moltes nits, moltes cervesses, moltes històries, Praga i Estocolm, i jawohl i aufjeden.

D'Andrea, amb qui vaig començar des de València alguns mesos abans aquesta aventura. Ja des de les classes d'alemany al Goethe, fins que ens vam acabar coneguent sopant al Puschkin... més perduts que perduts els dos en un principi, però ajudant-nos mutuament i compartint il·lusions, sentiments i ciutats =) Ich bin gespannt!

De Gemma, amb la que probablement més moments he compartit i més ens hem conegut. Fou per primer cop a l'Eisenbahnstrasse on vivia el teu amic pirata. I el punt d'inflexió el dia de la Kneipe turca allà per gener, a partir d'ahí concerts especial el de la Gewandhaus, sopars amb el Johannes, l'Acampada Leipzig també amb junt a Andrea (wollen wir?), brunches amb la Bea, moltes voküs i moltes xarradetes, que espere pugam continuar a Barna!

De Rafa i Isa, dels qui m'he enamorat. Com quasi totes les persones que els coneixen. Primer en classe de salsa, i després en sopars, cinema, partides d'escacs, moltes hores junts corrent pel Clara Zetkin mentre féiem Tàndem català-portugués i unes converses interessantíssimes. Ara el meu somni és poder anar algun dia a Brasil, amb la Léa la meua en un principi Salsa Partnerin que poc a poc s'ha acabat convertint en altre dels meus pilars, l'últim que em queda ara mateix a Leipzig. Molts moments també els quatre junts, sempre al vostre barri, opressors! Tiraré a faltar els nostres dimarts...

Evidentment hi ha moltes persones de les que me'n recordaré i amb les que he passat grans moments, però curiosament l'antropòleg Robin Dunbar, ha estudiat que el grup d'amistats està format per un nucli central de 5 amics i un cercle addicional d'uns 10, després hi haurien 35 més fins conformar els 50 i 100 més que formarien l'últim cercle fins tindre uns 150 aprox. Així que en el meu cas l'estudi és prou encertat.

Siga qui siga i es trobe en el cercle que es trobe, de tots he après molt i a tots vos done les gràcies per haver compartit aquest fantàstic any. El millor de les nostres vides diuen.

El principi del final

Dins d'un mes "s'acaba" tot açò. S'acaba entre cometes, perquè açò no s'acabarà mai mentre els records es conserven, mentre s'esdevinga un somriure en la boca a l'escoltar la paraula Leipzig. Però sí, fa uns dies vaig començar a buscar el vol de tornada, vaig començar a pensar en triar el dia en que digam adéu o à bientot a tot açò.

És una cosa que vas posposant per què no vols pensar en el final, no vols fer-te sabedor de que el compte enrere ha començat. No vols començar a pensar en que potser esta serà "la última vegada que..." Però ja ha arribat el moment, en totes les converses entre erasmus té lloc la pregunta: "i tu, fins a quan estàs?" I vas fent càlculs. I te n'adones que la gent anirà gotejant poc a poc, fins a que finalment tots abandonem la nostra ciutat i s'acabe el nostre any erasmus. Allò que ens uneix.

I és dur. Crees una vida nova, des de zero; coneixes gent nova, fas (i desfàs) el teu cercle d'amics, tries la teua tenda, els teus menjars, els teus horaris, el teu ordre i desordre, en definitiva, el teu present, i pots fer i desfer amb ell com et vinga de gust. Però tot allò que durant un any t'has construït, s'acaba. I eixa vida que d'una manera o altra t'has creat tu a soletes s'esvaeix.

No obstant, el que li dóna sentit a les coses és que tinguen un final. Com els llibres quan t'enganxen, i vols passar a la següent pàgina i saber el desenllaç; com els viatges quan vols descobrir tot en molt poc de temps; com les vacances i els amors fugaços en els que gaudeixes de cada moment al màxim; i com la vida... o no trobeu que ser immortal seria molt avorrit?

En aquest cas prendrem les estacions com a exemple, per què que acabe la florida primavera significa que comença el solejat estiu. I tot final és sempre doncs, un principi.

Una nit de Leipzig

No sé per què però les càl·lides nits primaverals de Leipzig m'inspiren a inscriure. Torne no molt tard, passejant una estona acompanyant a Andrea, Feno i Gemma, i després a soles en bici i comencen a vindre'm coses al cap que vull plasmar ràpidament abans de que se m'obliden.

Pocs transeünts es creuen pel camí, silencis llargs trencats per algun vehicle, però sobretot una tènua llum grogosa i una temperatura agradable creen un clima únic que ompli d'inspiració, i que em recorden a València. Em trasllade per uns segons a una d'eixes nits estiuenques a la platja de la Malva-Rosa, on la llum dels fanals i la brisa de la Mediterrània conviden a passar tota la nit xarrant i arreglant el món.

Aquesta nit també havia sigut especial. Per segon cop anàvem Gemma, i jo, ara també amb el Feno i l'Andrea, a una sèrie de concerts d'improvisació a una Wächterhaus, on la gent escriu quelcom a la pissarra i uns músics toquen allò que els ve al cap. Va d'inspiració la cosa avuí.

El mes passat era més música experimental i electrònica, amb només un bateria i un xic amb un ordinador. Va costar endinsar-se en l'ambient, però una vegada dins, connectes i et sents totalment partícep del que està sonant i passant. Amb només 15 o 20 persones de públic i en el cor de l'Eisenbahnstraße, s'escrivien paraules com ohne kontroll (sense control), mondversüchtig (adicte a la lluna), Nacked sein (estar nu), träumen (somniar), zum hohepunkt kommen, stop & go, Nebel (boira)...

Avuí l'ambient era diferent. No tan electrònic, sinó tocant una ampla gamma d'estils, des del reggae i el rap, fins al techno, drum & bass o electro, passant pel jazz, la música popular grega o Bach; bateria, baix, guitarra i veu compartien protagonisme amb el públic, on es creava un clima molt especial i proper entre els allí presents.

Així és Leipzig.

Connexió en directe #acampadabcn

Després de l'assemblea ja periòdica (dues per setmana) d' #acampadaleipzig avuí teníem l'oportunitat de parlar en directe amb #acampadabcn. Els portaveus aquesta nit érem Gemma i jo que junt amb Andrea i Bea anàrem a casa de Manfred, que preparava tot l'equip necessari.

La connexió via Skype era complicada. Me oyes? S'escolta? Hola? Mentrestant escrivíem tres línies, fins que finalment s'arregla i el company de Barcelona ens comenta el procediment. En 10 minuts entrem. Nosaltres podem veure'ls, però ells a nosaltres només ens escoltaran. Som els que obrirem l'assemblea en la que decidiran (per segona vegada) si continuen acampats o recullen trastos. A dos minuts vista ens ensenyen el panorama, i ací les nostres cares:

Anàvem a parlar per a més de 2.000 persones! Ahí comença el acollono. Amb unes gotes de nerviosisme començarem a explicar com estava la situació per Leipzig i com ens organitzàvem, així com els donàvem ànims i ens motivàvem mútuament.

L'experiència fou molt emocionant. Després del Bona nit Barcelona!! centenars de mans s'alçaven! Increïble, estàvem a la plaça.

Ens vam quedar amb un somriure a la cara durant alguns minuts... flipant, de veritat flipant. Des d'Alemanya de vegades ens sentim un poc impotents de no estar participant en primera persona i des del lloc dels fets en tota aquesta moguda, però lo d'ahir ens va donar moltíssima força. Ens han reconegut i ens han fet partícips.

Ara a posteriori, el discurs podia haver estat millor, ja sabeu que sóc molt perfeccionista hehe... però un parell de frases per a exaltar al populatxo haurien quedat molt xules. Ara bé, a posteriori tot pot ser millor, però estem molt orgullosos i contents d'aquest moment, sinó mireu les nostres cares!! Un moment inoblidable.

http://acampadaleipzig.org/blog/

Copenhague

Doncs sí. Són més rubios. Més protestants, més socialdemòcrates, més del nord. Sembla que tot és perfecte i tothom és feliç. Tot està ordenaet, les bicis per ací, els vianants allà... Com a sociòleg no puc passar per alt estos detalls, però realment el motiu del viatge era un altre: visitar al sompo aquell que el vaig haver de convèncer per a que es passara, al mateix temps que jo, el millor de la seua vida. I ell pensarà: "què cabró".

Gustau: - "Tio, quin any mos estem pegant, eh?"

Víctor: - "Ja veus, és que açò és una passada."

Gustau: - "No ens ho mereixem".

Guille: - "Pues sas què te dic? Que sí!"

No venia a veure Copenhague, venia a viure Copenhague. I així ha sigut: un Erasmus exprés, on hem tingut temps per a tot: Cristiania i lo que eso conlleva; noche tonta en el Floss (una altra ronda que paga Víctor); noche loca en la típica erasmus Party acabant la nit a Tibis, el guetto d'immigrants; noche berlinesa, on la llengua alemanya i el clima de la nit, la feren especial; arreglar el món amb l'assamblea de Democracia Real Ya de Copenhague; menjars de categoria (arroset caldòs, pernil i truita de creïlles); Open evening a l'ONU; i Barça campió d'Europa! I tot això sense planejar res... con la calma.

De turismeo tot allò obligatori amb la Sirenita, el Port i tots els carrers peatonals plens de vida. Però el que més em va agradar fou un lloc al que segurament no van els turistes, una biblioteca municipal. Un vertader espai públic on et dóna gust anar a passar el dia. Música per a escoltar, també instruments per a tocar, sales per a jugar els xiquets... una espècie de Fnac però pública. Socialdemocràcia li diuen, on es valora i s'inverteix en allò públic i que és de tots.

La comuna hippie de Cristiania em va defraudar parcialment. Em va defraudar com a turista potser, perquè la imatge que et dus és la de ciudad sin ley, gent venent matèria prima, gent consumint i gent molt penjà. I em defrauda perquè sé o perquè vull pensar que hi ha algo més darrere d'això, que no és només un lloc on el consum i venda de cànnabis és legal, sinó que és un lloc on existeix un altre sistema de vida al marge del sistema, més sostenible, democràtic, pacífic i equitatiu.

La gent, la ciutat però sobretot l'ambient de la Studiestraede 21 convidaven a quedar-se. Una família oberta i acollidora que m'han fet sentir com a casa. Això sí, ja li estava pegant massa canya a la nevera...

Vos espere a Leipzig amics Bankit. I continuarem.

PD: M'imagine als 4 en un programa a la ràdio sobre actualitat política hehehe... Què en penseu?

Amicus

Escrivia fa un temps sobre aquelles xiques que havia conegut en un aeroport i que havíem compartit un viatge i unes poques hores... No volia parlar tant d'elles, a les quals probablement no tornaré a vore en la meua vida. Em va semblar interessant escriure-ho, perquè açò ve a ser una de les essències de l'Erasmus: conèixer gent, gent de puta mare podem afegir, amb la que comparteixes un any de la teua vida, però que després, poc a poc, s'aniran perdent al llarg del camí.

Amics que, com tot en aquesta vida, depenen de les variables temps/espai. Que associaràs a un determinat lloc i a un determinat moment i que serà difícil mantindre'ls més que en el record passat eixe instant. Potser els tornaràs a trobar, potser els vostres camins es tornaran a creuar, potser siga el destí qui ho deicideixi, potser la casualitat o la voluntat de mantindre a la gent que t'estimes.

Però seria això aferrar-se al passat? On enfoquem l'energia, en mantindre les bones amistats, però que ara es troben lluny, o passem pàgina i ens centrem en el present? Si la casa és acollidora, tranquil·la, si es tracta d'una llar càlida i armònica, tancarem les finestres, per a no trencar eixe benestar (tot i que puguera ser a millor). Però de vegades és millor deixar finestres obertes i permetre que entren noves corrents d'aire. On enfoquem l'energia?

I com t'acomiades? Inclús gent que coneixes de només un dia, però amb la que connectes i els agafes estima... li demanes el seu correu i manténs el contacte o ho deixes còrrer i et quedes amb la màgia d'aquells bonics moments?

En estos temps d'amistats massives, on fins i tot el sentit de la paraula està canviant (vaig a fer 500 facebook-amics en breu), recorde una manera encertadíssima de recomptar les vertaderes amistats. Era a The Tipping Point de Malcolm Gladwell on llegia que els vertaders amics són aquells als qui acompanyaries al soterrar dels seus pares. I amb molt d'esforç arribava a necessitar una tercera mà per a seguir contant.

No se si en faré molts d'aquestos amics ací, però del llatí amicus, la paraula amistat va derivar possiblement d'amore, i si que hi ha molta gent ací, que tot i sols haver passat uns moments amb ells, m'estime. I sense dubte, la variable espai/temps té molt a veure en tot açò: LEIPZIG/ERASMUS.

À bientot ou à jamais... who knows?

Relaciones efímeras

Escrit allà pel mes de març, però vaig oblidar penjar-ho.

Bonito paisaje, sol radiante, cómodo tren... tengo tiempo. Tiempo valioso, de ese en el que no hay nada que hacer, y en el que mientras los paisajes van cambiando de color y las nubes se forman y deforman, te van llegando sin llamarlos ni elegirlos, pensamientos y recuerdos a la cabeza. Poco a poco voy poniendo orden. Hago un alto en estos tiempos de prisas y de carpe diem, y me sitúo, coloco las cosas en su sitio.

Después tengo tres horas más en el aeropuerto. Con toda la calma sigo el libro que me acompaña últimamente Ich weiss, was du denkst (Sé lo que piensas), con el cuál los tiempos de espera, de trenes y aeropuertos que tanto transito estos días, se hacen mucho más entretenidos observando gestos, miradas, posturas y tratando de interpretarlos.

- Perdona, nos puedes hacer una foto, por favor?

Totalmente enganchado al libro, ni me había enterado de que dos chicas se habían sentado justo a mi lado. Con la cámara en las manos llegaba la siguiente pregunta:

- Hablas español?

Preguntas y respuestas se siguieron. Eran dos hermanas que iban a ver a unas amigas a Calpe, una de ellas estudiaba español. Su acento alemán sonaba muy bien. Al principio creía que eran italianas, por esa "r" tan... tan eso, italiana, pero se ve que es así como hablan en Baviera. La foto llegaría cinco minutos después. Era lo de menos.

Las horas de espera se pasaron muy rápido y ya en el avión parecía que nos conociéramos desde hacía tiempo. Sin embargo, dos horas más tarde llegábamos a Valencia y nos despedíamos.

Creo que ellas también se quedaron como diciendo... bueno, y ahora qué?

Me quedaré con el:

- Schön dich kennen zu lernen (nice to meet you)

- Kannst du uns bitte ein Foto machen, bitte?

Mit dieser Frage fing alles an. Ich war im Memmingen Flughafen, am Arsch der Welt sozusagen und während ich mein aktuelles Buch Ich weiss, was du denkst las, setzten sich zwei schöne Mädchen neben mir. Ich bemerkte es nicht.

- Hablas español?

Ich hatte noch nicht das Foto gemacht aber viele Fragen kammen weiter. Woher, wohin, wie, wo, was, wann, warum...

Ihre Akzent klingelte sowie Italienisch, aber nicht! So ist der bayerischer Akzent. Und so war sein bayerischer Charakter: ziemlich nett und aufgeschlossen. Bald waren sie schon quasi meine Freundinnen und es scheinte, dass wir uns seit lange Zeit kennen gelernt hatten.

Stimmt genau die Zeit verging wie im Flug, und ein paar Stunden später mussten wir uns verabschieden:

- Schön dich kennen zu lernen.

Ska got Soul

Doncs el cap de setmana estiguérem a un concert que es deia Ska got Soul, on hi havia dos grups espanyols, un grup anglès, The Delegators i una banda de Dresden que tocava amb Eric Monty Morris.

Dels espanyols em va molar el rollo de The Granadians amb un estil sesentero i un directe prou mogudet, facilón, però molt ballable!

The Delegators, un grup que està sonant cada vegada més, i no m'estranaya... mireu com canta la tia, i el saxo que sonava impressionant:

I, per últim, des de Jamaica Eric Monty Morris, el que en el seu dia fou cantant de The Skatalites, un dels primers grups de Ska. Un senyor d'uns 70 anys que va fer un gran espectacle. Una màquina. Per cert, aquest vídeo és del mateix dia del concert!

I si voleu saber més haureu de mirar els vídeos ;)

Erasmus, round three

Se m'està escapant un poc de les mans... volia escriure més del que escric, i ara se m'acumula la feina! Només farem un repàs a com han sigut estos dos mesos, des de que vaig vindre de València després de Nadal. És una putada no dur-ho al dia, perquè ara se m'obliden prou coses, però en línies generals ha sigut com esperava, més tranquil.

Sí, ara m'arrepentisc un poc d'haver perdonat alguns dies, però la veritat és que els mesos de gener i febrer no conviden a fer massa, fred, exàmens, poques hores de llum... però ara ja no tenim excusa! Tot i això hem fet dos festes a ma casa, tres o quatre Verabschiedungspartys, és a dir, festes per a la gent que ja se'n va perquè sols es quedava un semestre. Com esta:

I quina llàstima em donen, ara que ve lo millor, ara que ja te manejes per la ciutat, que la sents teua, que et manejes amb la llengua i amb els alemanys, ara que tens la teua vida ací, els teus amics, que ja saps on estan les voküs els dilluns i les festes els divendres, i sobretot ara que ve el bon temps, les visites al llac i les barbacoes en el parc, en definitiva, la millor part...

Hem acomiadat ja a prou gent, que tampoc eren la meua mà dreta per així dir-ho però que trobaré a faltar trobar-me'ls per ahí i per allà: Alsu i Egor de Rússia, Violeta d'Itàlia, Martín d'Argentina, Lucia de Madrid, Jacek i Mateusz de Polònia, i molts altres... haveu vist en quants llocs tinc casa ara? hehehehe

Doncs això que ja ha passat la meitat de l'erasmus... no! més de la meitat, joder ja duc més de mig any vivint a Alemanya!! I ara, després de la visita fallera a la terreta, només queden 4 mesos! Ara no se pot perdonar ni una... A muerte auf jeden, Jawooooohl! =)

Canvi de casa, nein Danke.

Me'n recorde que quan estava per allà baix vos contava que volia canviar-me de pis, i que no estava massa a gust. Les raons bàsicament eren habitació xicoteta, companya avorrida i company guarro. Doncs bé, ara mateix estic molt content. La búsqueda del pis no va ser massa fructífera. No hi havia massa que rascar en les zones on volia, i en l'únic pis que vaig anar a vore, resulta que vivia Tomas, un erasmus francés que em va dir que no em canviara, que ell també es volia mudar perquè l'ambient no era el que esperava.

Total que érem uns quants els que buscàvem nou pis per al següent quadrimestre, sobretot pel tema que l'ambient en les WG's (pisos compartits), el tema de viure i conviure amb gent alemanya, no era el que esperàvem. Sobre això no cal més que vore la relació que porten els meus dos companys de pis.

Ella estudia sinologia (estudis xinesos), i està totes les semesterferien (vacances), sis setmanes en total, a Xina de pràctiques. Ell estudiava BWL, Betriebwirtschaftlehre, que seria com empresarials o ADE, però s'ho va deixar en desembre i ara està tot el dia en casa, i es dedica a chillen (vamos, a tocar-se els ous). Doncs bé, ell es va enterar de que ella estava en Xina una setmana després d'anar-se'n, i ella es va enterar de que ell s'havia deixat els estudis dos mesos després de deixar-se-ho!!! Increible, no?

Lo que note moltíssim, és el fet de no tindre menjador, ja que l'utilitzen també com a habitació per a que isca més barat. D'eixa manera no hi ha un espai de convivència, un espai de trobar-se i de fer la xarradeta. Per això en molts casos, les WG's són quasi sozusagen com viure a soles, sols que de volta en quant et trobes a un "conegut" en la cuina. Això, sumat al carreró sense eixida al que vam arribar (ell no neteja--> jo no neteje--> ella no neteja) em van fer voler canviar-me de pis.

Però hi hagué un punt d'inflexió en el que les coses van començar a canviar: la primera (per fi) festa en casa. En realitat, jo havia convidat un dissabte a sopar a Gemma, amb la que compartisc memòria de tant que ens veiem, i Johanes, un alemany que va fer erasmus a Barcelona i que vam conèixer en una Wächterhaus, ja vos contaré el que són algun dia.

Total ell no podia quedar, i la Gemma va convidar a una Kommilitonin, companya de classe molt maja, però que mai recorde el nom, era Nicole? O siga que anàvem a ser tres en un principi, el tema fou que ho vam organitzar divendres en una festa de borratxera, i sense jo dir res, la cosa va acabar en un: Gus, mañana hay fiesta en tu casa no? Que ahí encara pots recular: jo deia no, no, que no era fiesta, que era una "reunión de amigos"... però després ja era un: Gus, mañana a que hora? Gus, dónde vives para lo de mañana?

Bueno, el cas és que al dia següent parle amb Marco el company de pis per a vore que feia per la nit i per tal d'avisar-lo i abans de res em diu: "ich habe ein paar Freunde heute Abend eingeladen" o siga que ell també anava a dur col·legues. Pues total festa al canto.

Ens vam juntar uns 25 en casa, sense haver planificat res. Al principi estàvem com dos grupets, els meus en la cuina, i els de Marco en la seua habitació, però al final ja vam acabar tots junts en la seua habitació, i la veritat que van haver prou rises. Mentrestant, la companya amb el seu novio tota la nit sense eixir de l'habitació.

Vos pose unes fotetes que seran més gràfiques que sinó vos aborriré amb tanta parauleta.

Parlant maquiavèl·licament, es podria dir que em vaig aliar amb Marco. Després de la festa hi hagué una setmana estranya amb ella, però no va tindre més remei que recular, perquè sinó es quedava a soles. Total, ara el tinc a ell de col·lega i utilitzem el seu cuarto de menjador, on venen amics seus, veiem futbol, juguem a pòquer o senzillament ens fem una cervessa i comentem la jugaeta. I ara que és col·legueta també el puc dir: ieee, tu cabró neteja! I amb ella bé, una relació de companys de pis normal i corrent, de vegades dinem junts, veiem els Simpsons, anem al cine, o prenem un té i xarrem un ratet.

Total que tot i que només tinc 12m quadrats, estic al centre de Leipzig a 5 minutets de la Uni en bici, a 15 de qualsevol altre lloc i per sols 180 € al mes amb mobles, que és de lo més barat que hi ha pel mercat. De fet, els que estan en residències (que no són a l'estil espanyol on et netejen o et cuinen) paguen més que jo i viuen en estos edificis soviètics freds i grisos, que personalment no vos recomanaria.

Així que canvi de casa, nein Danke!

PD: el Marco és el personatge d'ulleres de cabells rullets. Eixa és la seua habitació, després estem a la cuina que és molt acollidora i al passadís on tenim dos sofás i una tele. Però això va ser ja en la segona festa!! =)

Auf jeden Fall

Ich habe schon hier darüber geschrieben, wie kompliziert ist, in verschienden Sprachen zu leben. Jeden Tag höre, spreche, schreibe, lese oder denke ich in mindestens 4 Sprachen und deswegen tut mein Kopf weh am ende des Tages.

Der Punkt war, dass gestern meine spanischen Freunde auf Deutsch gesprochen haben. Es war nur ein Traum, aber es war so komisch oder seltsam (ich habe heute dieses Wort gelernt) von meinen Freunden zu hören, dass sie "auf jeden Fall" benutzen!!

Wir wissen schon, wie oft man pro Tag diesen Ausdruck benutzt, ich auch, aber ich glaube dass im Moment mein Unterbewusstsein nicht in Ordnung ist. Unglaublich!

Puede que sea un poco chorrada, pero justamente hace un día escribí sobre cómo estaba siendo esto de hablar, leer, escribir, pensar... en varias lenguas. También soñar. Lo raro ha sido ver a Andrés (y a otros que no recuerdo, ya sabéis cómo va esto de los sueños), pero sin duda alguna era Andrés diciendo Auf jeeeeden Fall, alter!!

Continuamos pues las clases de introducción a la lengua alemana. La traducción sería algo así como "de todas maneras", "en cualquier caso", "sin duda" pero no tiene para nada el mismo uso que en castellano estas traducciones. Para que os hagáis una idea una profesora lo ha dicho hoy unas 10 veces en clase.

Coloquialmente también se usa muy a menudo, pero ahí el término evoluciona pasando a ser: "auf jeden", "auf jedensten" o ya para los más chungos del barrio se quedaría simplemente en tres letras: FJN, que sonaría como fllen o algo así. Aquí ya traduciríamos por un "claro", "ya te digo", "ya ves" o un "por huevos".

Por ejemplo, si te dicen este finde salimos de fiesta, tu contestas aufjeden y puede variar de un sí, claro, a un ya te digo, hasta un por huevos... pero aquí ya les dejo paso a los/las traductores/as y germanistas que están por aquí, con esos superinteresantes seminarios... o casi mejor, lo dejo para un seminario en una kneipe tomando unas birrukens...

Pues eso el subconsciente sigue con mi gente pero ahora alemanizada. Expansionismo!

Creo que después de esto, la señora Merkel me podrá dar los papeles.

PD: antes o después tenía (auf jeden Fall) que escribir sobre auf jeden Fall, sin duda la frase que más utilizo, así que con el sueño he tenido la excusa perfecta!

de bell nou

Doncs ja estem de tornada a Leipzig.

Dos setmanetes per la terreta han servit per a desconnectar, agarrar energies, vore a la gent i com estan les coses per allà. I també per a ubicar-me... o desubicar-me. I és que a l'arribar a València tenia una sensació com de ser un turista, com si m'hagueren canviat la ciutat... com si estiguera vegent a la gent amb uns altres ulls. La gent estava igual, però estava diferent. Evidentment, sembla que no són ells els que han canviat... sinó la meua manera de vore ara les coses. Amb altra perspectiva. Des de fora.

Em resultava molt curiós estar a la meua ciutat, al meu barri, i fixar-me en coses que mai m'havia parat a mirar.

Després de passar part del gris hivern ací al nord, ara trobe un tresor la llum que tenim a València. Ara pense en València com ciutat ideal per a fer un Erasmus, amb un tamany perfecte, metro, tranvia, amb platja, sòl i llum, amb el riu verd i espais oberts, amb l'horta vorejant la ciutat, amb bicicleta i moltes més coses que no te n'adones fins que no vas com a turista. Quan deixes a banda les barberitats polítiques i veus la ciutat i la vius. I la mires i l'olores i l'escoltes.

Peeeerò, estuvo bien mientras duró. Després d'un viatge llarg i un tant accidentat, em va encantar el moment d'arribar a la Hauptbhanhof (l'estació de tren), pillar l' Straßenbahn (el tranvia) i mirar Leipzig i dir "oh... ja estic en casa"... de pensar, "tio que de puta mare, encara em queden 7 mesos d'erasmus".

Quan vaig anar a Berlin, per exemple, pensava en que quina pena que fora tan curt, en i si puguera repetir, en que ja hauria pogut ser més llarg o coses així. El tema és que ara he tornat a Leipzig i em queda encara prou temps per davant.

Temps per a prou coses. Ara de moment tranquil·lament... un poquet d'estudi, que es pot combinar perfectament en prendre alguna cervesseta, fer algun soparet o eixir algun que altre dia. Ací tinc prou de temps per a preparar treballs i tal. No tinc eixes setmanes impossibles d'estrés i ansietat màxima. He représ l'anar a còrrer i he reprès també el blog que el tenia un poc oblidat!

Gener està siguent, per tant, més calmaet. A més, a partir d'ara ja tot va in crescendo de cara a l'estiu i el bon temps i les hores de llum! (Sí, ara estic un poc obsessionat amb el tema.) El tema és eixe: dins de dos setmanes s'acaba el semestre, i del 5 de febrer fins al 31 de març en Alemanya la gent no tenim classes (puntazo) i tenim temps per a fer treballs. I espere que també per a fer algun viatget!!

Així que res. Ben tornat. Calmadet. I amb el dubte de la ubicació.

Bon any gent!

la meua Heimat

Mentre mire per la meua finestra com la neu es perd amunt i avall, encenc una barra d'incens, i escoltant Coldplay de fons, tracte de contar-me com han sigut estos primers tres mesos d'erasmus.

Un sempre especial 08 de setembre arribava a Leipzig amb il·lusió, amb algo d'acollone també, amb ganes de menjar-me el món, un poc perdut... potser com un xiquet que es perd a la platja, perdut però sense preocupacions, perquè sap que al final tot acabarà eixint bé, i acabarà trobant la seua colorida "sombrilla".

Ara pense en què vos contaré quan arribe, quan vos vega i em pregunteu, bueno i què tal? Aleshores, per on començar? Com contes tres mesos?

Doncs realment, i per damunt de tot m'he passat tres mesos de puta mare. Primer que res a la meua bola, que ja tocava, amb temps per a mi, per a tocar la guitarra, per a eixir de festa, per a veure pel·lícules, per a trobar-te amb la gent, anar a les Vokü, a còrrer, per a perdre'm per Leipzig amb la meua estimada bicicleta...

En tres mesos he viscut moltes experiències, he passat molts bons moments. He après a viure a soles, a confirmar que ja sóc responsable de mi mateix, a conèixer eixa paraula, tan cercada per alguns, anomenada independència... a cuinar, i molt orgullós per cert, a viure en un altre país, i a viure sense vosaltres, encara que l'skype ajuda.

He conegut a molta gent i... he fet també algun amic. Sí heu llegit bé. Ara tinc uns 90 "amics" nous en facebook, però quan pense realment en amb qui puc anar a prendre un cafè, no crec que en siguen molts més de 10.

Ara ja tinc ganes de fer una pausa. Tornar a casa i posar les coses al seu lloc, actualitzar-me i agarrar energies per a tornar a eixe hivern fred i estudiós (que ja toca) que m'espera. Ara vull vore als meus, sobretot a la Rut i el Pau que són els que més he tirat a faltar.

Vull vore què tal van les coses per classe, un sopar de classe no estaria gens malament per posar-nos tots al dia, encara que algun m'heu estat mantenint al corrent. Fer-me una cervessa amb els amics, com la última que em vaig fer amb Miguelo i Carles en el Castillo, la de la plaça de la Verge amb Pau o fer un botelló d'eixos dels que sense donar-te compte, se't fan les 4, les 5 o inclús de dia i encara tens coses de les que parlar, com el cap d'any passat amb Andrés i Diego.

Vull vore la nova casa del tete i fer una xarrada intensiva de les que solem tindre, de les que ens falta temps per a acabar de contar-nos-ho tot. També amb la teta, no te pongas celosa, pero nosotros siempre tenemos más tiempo... hasta para desarrollar ese humor gallego, que no sé de quien habremos aprendido!

Passar uns nadals no tan calents, sinó més bé càlids, de familieo, menjant uns bons rotxos i uns bons canelons. Fer-me un esmorzar a la terrassa, un entrepà de pernil i formatge, o de tonyina i olives, amb oli del bo i pà cruixent acabat de comprar al forn i una coca-cola amb dos gelets. Passejar per la platja, per Blasco Ibañez. Tornar al barri... Alçar-me al meu llit, al meu cuarto, estudiar a la meua taula, o pegar-me un bon bany amb aigua calenta i fer aquesta mateixa reflexió, aquesta vegada des del Heimat.

I ací és on volia arribar, Heimat és una d'eixes paraules que no tenen una traducció exacta, i eixa és una de les coses per les que m'agrada aprendre llengües. Seria quasi allò que anomenem la terreta, el teu país, però més precisament seria "el lloc d'on et sents", la teua llar.

Ahir en una xarrada ràpida però intensa amb l'Andrea, em comentava que la seua vida està ací a Leipzig. Em vaig quedar amb eixa frase i ara estic pegant-li voltes al tema. I jo, tinc la meua vida a Leipzig??

Doncs jo diria que no. Tinc moltes coses, em sent molt a gust ací, però ¿encara? em falten altres. Ara bé dia d'avuí la meua vida no està ací, però sí que he trobat la meua "sombrilla", eixa que buscava el xiquet perdut a la platja. Diria que la meua vida, la meua Heimat està en València, però Leipzig és ara també la meua ciutat.

La setmana que ve tornaré a València, i ara mateix em sent un poc dividit. Ara escric açò des d'una situació de continuar ací en Leipzig. Potser, si me n'haguera d'anar definitivament a València, si el meu erasmus s'acabara al mes que ve, potser diria una altra cosa.

Volia acabar dient que estic content de tindre el bloc. Escriure ací és com un espai que he trobat per a trobar-me amb mi mateix, i al que amb molt de gust esteu convidats. Serà emocionant llegir-ho en la pròxima etapa, o al final del camí, que esperem siga llarg, ple de llum i noves sendes.