Novament, vida nova

Ja vaig decidir que no anava a continuar el bloc en l'experiència que ara comença a Barcelona. Açò tenia sentit en un any Erasmus ple de noves vivències i aventures, i tot i que espere que m'esperen moltes de noves en aquest any que comença, crec que ja ha estat bé amb escriure i compartir-les amb la gent durant un any. Només aprofite que encara em queden en unes poques entrades a mig acabar, per contar un poc com està anant la cosa per ací.

Realment hi ha un llarg camí fins a arribar a l'any que m'espera. I no em referisc només als tràmits de la Beca SICUE on en un primer moment el trio catacrocker anaven a acompanya-me i de la SÈNECA que va posar emoció fins a l'últim moment. Ho deia, perquè de xicotet o de jove (deixem-ho en adol·lescent) sempre havia volgut viure a Barcelona. A qui no li agrada eixa ciutat? La cultureta, el buenrollismo, el futbol per suposat, el tenir platja... una ciutat oberta, dinàmica, europea, cosmopolita i mediterrània. És a dir, com València però a lo gran.

Però crec que s'han passat de gran. Acostumat a eixe tamany de ciutat perfecte, de menys d'un milió d'habitants, ací es noten molt les aglomeracions, les presses, la contaminació o el soroll al que no estava (tan) acostumat. Vamos que molt bon rotllo però també té desavantatges, sense anar més lluny he de pillar un tren que tarda quasi una hora en arribar a la meua universitat i que em costa una pasta, quan a Leipzig o a València arribava en 10 minuts en bicicleta i debades, és clar.

La qualitat de vida decreix: cases i habitacions cares, xicotetes o sense llum; distàncies més llargues; pocs espais verds... de fet, la gent se'n va a la Avda. Diagonal (que té uns 12 carrils de cotxes) a fer footing!! I ahí tornes a pensar en Leipzig, on la gent es desplaça en bicicleta o tranvia, on va a fer footing a un bosc, on l'habitació costa justament la meitat, la meitat! del que em costava allà o on aprendre llengües o fer esport a la Universitat era pràctiment gratuït front als 800€ que costa un curs de francès ací o 80€ la matrícula al gimnàs...

Doncs una ciutat dureta en un principi, però que val la pena. Com ara la Universitat Autònoma, on vaig, que és un campus en la muntanya on les hores mortes les pots passar prenent el Sòl a la gespa i el nivell de les classes és prou notable. Així com que en només una setmana ha tingut lloc un festival de blues, les festes de Poble Nou (la setmana que ve són les de la Mercè), xarrades, assemblees i vide-fòrums per tot arreu, més concerts, i un ambient molt de barri, de botiga que també cal valorar-ho.

A més, a més, tot aquest estrès que acumules durant el dia, és molt més fàcil d'alliberar si et pots fer un soparot a la teua terrasseta quan arriba la nit...

I tampoc es tira a faltar tant Leipzig si elles et fan una visita!

Viure amb alemanys

Sense entrar a valorar si és bo o dolent, es pot afirmar que en Alemanya la necessitat d'un espai vital és major del que estem acostumats els mediterranis. I no ho dic en el sentit d'un Lebensraum a l'estil del Tercer Reich, sinó en el sentit de la personalitat, del caràcter. Em referisc a la necessitat d'un espai propi inesquinçable, d'unes distàncies majors entre persones, més intimitat i menys contacte físic. I a l'hora de viure i conviure es nota.

A la majoria de cases compartides WG's l'espai de convivència i de trobar-se amb els companys es redueix a la cuina. En el millor dels casos estàs en el cuarto d'algun company, però tenint clar que és el seu "territori", i no el típic menjador on cadascú entra i ix, i fa i desfa, i es troba amb els companys i amb els companys dels companys...

I tot territorialitzat, és a dir, individualitzat (potser conseqüència de l'ètica protestant i l'esperit del capitalisme, o directament del neoliberalisme com diu el sociòleg Ulrich Beck) s'aconsegueix una major autonomia, sí, però el preu és aquell sentiment de pertanyença, de "formar part de"... tan mediterrani (véase la classificació dels estats de benestar de Sping Andersen). Fins i tot la família està en perill d'extinció!

Tot i que a mi també m'agrada tindre el meu espai de volta en quan (com a tot fill de veí) no m'agradaria haver pillat algunes costums, com estar tancat en el cuarto mirant la tele pròpia, parlant amb amics amb l'ordinador, o la pitjor de totes, de menjar a soles en l'habitació, en compte de compartir eixos moments amb els teus companys o amb persones palpables i no interactives.

Aquell era un comportament totalment normal en els meus companys, no diré de tots els alemanys, però sí diré que no era res extraordinari en eixa cultura. I que amb 20 anys la gent s'acostume a menjar a soles és molt trist. Serà que riquesa econòmica és sinònim de pobresa social? Doncs, si cal triar entre un país desenvolupat econòmicament amb lligams socials febles (Alemanya) i altre en vies de desenvolupament amb xarxes socials fortes (posem per exemple Marroc) deixeu-me que m'ho pense...

i permeteu-me que ho faça a Barcelona... on compartiré pis amb un polonès!

Tornada?

He tornat. Físicament he tornat, mentalment no ho sé.

Tinc la sensació de que he vingut de visita, per a vore a la gent i tal, però que la setmana que ve tornaré a alçar-me al meu llit de Leipzig. De que ma casa està allà, tot i que ja està buida. De que aniré al Netto a comprar, pillaré la meua bici per baixar al Südvorstadt o baixaré a còrrer pel Clara Zetkin.

La sensació de que en algun moment tornaré a parlar alemany amb algú, de fet tinc una espècie de radar que localitza germanòfons. De creuar-me amb gent de Leipzig pel carrer, i quedar-me 5 segons pensant fins a que me n'adone que no és possible. I de trobar-me amb gent de València i semblar que mentre jo he estat construint tota una vida des de zero, per a ells és com si ens haguérem vist fa un parell de setmanes i el temps quasi no haja passat.

I tenia també la curiosa sensació de que fins que no escriguera al bloc que he tornat, no hauria tornat.

Es tanquen els cercles

Última setmana. Fotos a tot el món, a tots els carrers i a tots els racons per tal d'endur-te la ciutat en imatges encara que siga, com deia l'Andrea. Acomiadant gent cada dia, o cada nit més bé, estudiant o intentant estudiar per a l'examen més important de l'any (al menys el més car) el C1 d'alemany i organitzant la pròpia Abschiedsparty, festa de despedida per al divendres. I això ja va...

De les últimes festes m'ha molat molt una al Schlechtes Versteck, un pub que era una casa abans (típic del rollito este moderno Leipzig/Alemany), on els dijous fan algo rotllo noche latina i posen músiqueta i es troben ahí tots els sudamericans des de Mèxic fins a Xile amb molts alemanys també que s'interessen per la cultura o la llengua. Molt bon ambient la veritat, sehr gute Laune. Era l'únic espanyol allà, però et dones compte que els llatinoamericans fan vincles molt ràpidament entre d'ells sense distingir entre països, al menys a Alemanya. I em va molar... i em va donar llàstima alhora, perquè no podré més anar a una festa així on alemanys i llatinoamericans festegen i ballen junts. I on tothom sembla perfectament integrat i els idiomes es barregen sense problemes.

Ara, després d'acabar tots els papeleos, pire a Berlin fins divendres per a fer l'examen, torne per a la festa, dissabte faig maleta m'acomiade de Leipzig i a les 5 de la matinada del diumenge i sense dormir s'acaba tot.

O continua...

Mentrestant molt de temps després del que esperàvem es tanquen els cercles i surt el sol. Es müsste so sein. Mieux vaut tard que jamais.

Bis bald.

PD: sempre és millor penedir-se d'haver fet una cosa que haver de penedir-se per no haver-la fet.

Els pilars bàsics

Duc escrivint ja alguns dies sobre el final de tot açò, però mai m'havia sentit com ara.

En tres dies s'han pirat els meus cinc pilars bàsics, i sent un buit enorme, i la ciutat no és la mateixa sense ells. Et preguntes que fas ací encara. Et sents estrany, amb ganes d'abraçar a tot el món.

Feliç d'haver compartit tants moments amb vosaltres, d'haver tingut aquesta experiència junts

i trist de que açò s'acabe... Ganes de València, sí, però amb molta tristesa de que tot açò arribe a la seua fi. Els comiats sempre són difícils, però aquestos ho són especialment:

D'Adri amb qui he fet allò que s'entén purament per Erasmus, allò que hom diu Orgasmus. Amb l'esperada telefonada allà sobre les 8 de la vesprada de: "bueno Gusta, esta noche qué, salimos? Festes, moltes rises i parides, moltes nits, moltes cervesses, moltes històries, Praga i Estocolm, i jawohl i aufjeden.

D'Andrea, amb qui vaig començar des de València alguns mesos abans aquesta aventura. Ja des de les classes d'alemany al Goethe, fins que ens vam acabar coneguent sopant al Puschkin... més perduts que perduts els dos en un principi, però ajudant-nos mutuament i compartint il·lusions, sentiments i ciutats =) Ich bin gespannt!

De Gemma, amb la que probablement més moments he compartit i més ens hem conegut. Fou per primer cop a l'Eisenbahnstrasse on vivia el teu amic pirata. I el punt d'inflexió el dia de la Kneipe turca allà per gener, a partir d'ahí concerts especial el de la Gewandhaus, sopars amb el Johannes, l'Acampada Leipzig també amb junt a Andrea (wollen wir?), brunches amb la Bea, moltes voküs i moltes xarradetes, que espere pugam continuar a Barna!

De Rafa i Isa, dels qui m'he enamorat. Com quasi totes les persones que els coneixen. Primer en classe de salsa, i després en sopars, cinema, partides d'escacs, moltes hores junts corrent pel Clara Zetkin mentre féiem Tàndem català-portugués i unes converses interessantíssimes. Ara el meu somni és poder anar algun dia a Brasil, amb la Léa la meua en un principi Salsa Partnerin que poc a poc s'ha acabat convertint en altre dels meus pilars, l'últim que em queda ara mateix a Leipzig. Molts moments també els quatre junts, sempre al vostre barri, opressors! Tiraré a faltar els nostres dimarts...

Evidentment hi ha moltes persones de les que me'n recordaré i amb les que he passat grans moments, però curiosament l'antropòleg Robin Dunbar, ha estudiat que el grup d'amistats està format per un nucli central de 5 amics i un cercle addicional d'uns 10, després hi haurien 35 més fins conformar els 50 i 100 més que formarien l'últim cercle fins tindre uns 150 aprox. Així que en el meu cas l'estudi és prou encertat.

Siga qui siga i es trobe en el cercle que es trobe, de tots he après molt i a tots vos done les gràcies per haver compartit aquest fantàstic any. El millor de les nostres vides diuen.

La ventura

Ventura, según el diccionario María Moliner: 1. Felicidad, Suerte o Fortuna; estado de la persona que tiene en la vida las cosas deseables. 2. Suerte buena o mala; supuesta predisposición de una persona a que le ocurran sucesos felices o desgraciados.

Ese es el nombre que ha elegido Manu Chao para su última gira y esa es la predisposición con la que nos fuimos a verlo: a la buena ventura, dejando que las circunstancias acontezcan por sí solas, a lo que depare la suerte. Y que aventura!

Era el último viaje de este fantástico año y había que vivir las últimas experiencias con un plus de emoción. Con mochila, mapa y buenos alimentos, arrancamos Vanessa y yo dirección Poznan (Polonia) a unos 450 km de Leipzig. Medio de transporte: Autostop.

Hasta Berlín llegamos muy bien. Primero un señor que nos llevó hasta la salida a la autopista A9 y nos invitó a ir al pub que tiene en Connewitz. Hasta Berlín nos llevó otro señor de origen turco que pasaba las semanas en Berlín para trabajar en la obra y volvía los fines de semana a Leipzig para estar con su familia. El primero llevaba un Audi nuevecito y limpito, el segundo algo así como un Ford Fiesta de hace 20 años. Pero los dos coinciden eligiendo su lugar de vacaciones: Mallorca.

Desde Berlín, en la A10 fue un poco más difícil encontrar a alguien, la mayoría iban a Berlín o no tenían sitio en el coche, pero aún teníamos mucho tiempo. Fueron dos polacos que hablaban mínimamente alemán con los que, después de ayudarlos a montar un remolque del coche de uno de ellos que se le había reventado el motor, marchamos rumbo a Polonia. Y a Polonia llegamos, pero no a Poznan sino a Szczecin!! Es decir, en vez de hacer, A-E-D, hicimos A-E-C-D, unos 100 km de regalo!

El último señor (un polaco que trabajaba en Berlín) con el que viajamos nos preparó para la llegada: en esta ciudad no hay nada, Polonia es una ruina, aufpassen o cuidado con las carteras... Nos dejó en la estación de tren, para ir directos a Poznan y un panorama... varios vagabundos rondando por ahí, y al ir a comprar los billetes NADIE hablaba inglés o alemán. Además eran las 20.00 y a la chica del Couchsurfing que nos iba a hospedar le habíamos dicho que llegaríamos sobre las 21.00. Empezaban los nerviosismos...

Conversación con la cajera:

- Nosotros: (Señalando a nosotros) Poznan.

- Cajera: 96 zlotys.

- Nosotros: (Indicando reloj)

- Cajera: 22.45.

Bueno ya teníamos asegurado que íbamos a pasar la noche en la ciudad que queríamos. Ahora tocaba llamar a Anna Marie, la chica que nos iba a hospedar y decirle que en vez de llegar a las 21.00 lo haríamos a las 2.00!! Así que más que nada le preguntaríamos por otro sitio cerca de la estación para quedarnos. Al preguntarle por ese hostal baratito, nos responde convencidísima que no, que no pasa nada, que ella se despierta cuando lleguemos y que no hay ningún problema. De puta madre, vamos remontando!

Luego maletas en mano, tenemos 2 horitas para visitar la ciudad, y oye, estaba curiosa. Una iglesia por aquí, cuatro edificios de la época comunista por allá, otra iglesia allá y llegamos a la calle principal con bastantes garitos y bares. Y de empezar preguntándote qué coño hago aquí, te va llegando la idea de, oye pues mira, sino hubiera sido por esto nunca hubiera conocido esta ciudad, vamos a aprovechar! Sobre todo después de tener la seguridad de que sabes donde vas a dormir el paseíto estuvo muy chulo.

El tren no estaba tan chulo. Eran una especie de camarotes de 8 asientos y en el momento que subimos un chaval de pintas barriobajeras nos siguió al nuestro. Mal rollito, 11 de la noche, un polaco malas pintas y nosotros dos... y claro después de lo que nos había contado el de la furgoneta ahí no íbamos a cerrar los ojos ni un minuto, así que nos cambiamos de camarote. Y en éste entra un chaval a vendernos un periódico... superextraño. Por suerte acaban entrando dos chicas jovencitas (que estaban seleccionando camarote con sus padres) con las que empezamos a hablar ¿cómo era eso del inglés? y ya nos tranquilizamos todos (ellas incluidas). La llegada a Poznan muy bien, un bus nocturno y siguiendo las indicaciones llegamos perfectamente a la casa de la majísima Anne Marie, que nos habría en bata medio dormida.

Al día siguiente empezamos la visita turística con un buen desayunito y a la búsqueda de un albergue o algún sitio para dormir, pero antes de preguntar en ninguno, nos envía un mensaje diciéndonos que nos podíamos quedar también esa noche! Así que todo perfecto... La ciudad se dejaba ver muy bien, con zonas con mucho encanto en el centro como la plaza del Mercado donde casualmente había un chaval alemán tocando el piano en la calle, al que le acabé comprando el CD...

Al rato la lluvia puso en peligro el concierto, pero se quedó en un sólo refrescón... y acabamos de ver la ciudad: Castillo Imperial, la Ciudadela y las armas y vehículos de combate de la II Guerra Mundial y la visita obligada de la primera catedral de Polonia, donde estuvo naturalmente Juan Pablo II. En general, muchos recuerdos de la época comunista e incluso algunas semejanzas a La Habana Vieja!

Volviendo a casa Anne Marie y un par de amigas suyas estaban cocinando una quiche (vegetariana) para cenar todos juntos! Y mientras esperábamos que se hiciera cayó la botella de vino que les regalamos... Tuvimos que dejar la comida para después del concierto que había que ir al Lago Malta un sitio precioso donde iba a haber jaleo esa noche.

El concierto increíble, pese a estar rotísimos del viaje del día anterior y del día turístico, lo dimos todo durante más de 2 horas que duró. En este caso era solo Manu con Garbancito a la batería, el crack de Madjid Fahim a la guitarra y Gambeat al bajo. Pero sobraba y los polacos superentregados.

Al día siguiente nos esperaba la vuelta. Sin perder el espíritu venturero, cogemos un tren desde Poznan hasta Frankfurt Oder justo en la frontera alemana y de allí salimos a la autopista para continuar experimentando con eso de hacer trampen. Esta vez teníamos poco tiempo, así que había que ir con bastante brío...

Y así fue. Primero un simpático camionero (mi primera vez en camión) nos llevó hasta Berlín y en aquella gasolinera no tuvimos ni que preguntar. Se nos acercó un señor diciéndonos que si queríamos ir con él! Él tío majísimo, que vivía en la Kastanienalle de Berlín enfrente de la escuela dónde justamente hice un curso de alemán hace un par de veranos. Era un abogado que estudió en Freiburg ciudad de estudiantes y que de joven hacía autostop muy a menudo para llegar a Berlín a ver a su novia e iba ahora rumbo a Suiza, dónde haría turismo activo con su familia. De hecho, llevaba piraguas y bicletas en la furgoneta. Muy a favor de esta manera de viajar, se/nos preguntaba que por qué la gente ya no lo hacía... y llegamos un poco a la conclusión de que existe un círculo vicioso, ya que menos conductores que cogen provocan menos autopistas y viceversa. Y es una lástima, decía.

Nos dejó bastante cerca, pero aún faltaba un empujón. En la última gasolinera a unos 30 km del destino y sin tener que esperar mucho subimos en una furgoneta. Yo iba detrás totalmente incomunicado... y pensando que lo habríamos logrado, que había salido todo mejor de lo esperado, que lo de hacer autostop era magnífico y que íbamos incluso a llegar antes que el tren que debíamos haber cogido... pero no cantemos victoria tan rápido, ya habíamos tenido demasiada suerte en este viaje.

Al pasar 10 minutos bajamos de la furgoneta. Ya era de noche sobre las 23.00 y el lugar donde bajamos no era precisamente el que habíamos hablado al subir, es decir la gasolinera de la entrada a Leipzig. Estábamos en un Restplatz área de descanso donde sólo habían camiones que iban a quedarse a dormir y por donde pasaba muy de vez en cuando algún coche para ir al servicio. Mientras nos dábamos cuenta del lugar en el que estábamos, la furgoneta arrancó!

Así que estábamos perdidísimos. Un miércoles por la noche, por donde no pasaba nadie, sin apenas batería en el móvil, sin saber el lugar exacto en el que estás... parecía que era el fin del mundo!

Pero luego te relajas. Te relajas y empiezas a ver soluciones, cuando en caliente sólo veías problemas. Incluso te das cuenta que hace una noche buenísima, que se ven miles de estrellas y que a una mala, tenemos sacos de dormir...

Los coches que pasaban, pasaban de nosotros, hasta que uno nos dijo el lugar en el que estábamos con lo que pudimos enviarle un mensaje a Martin, un colega checo que se había llevado el coche a Leipzig. Así que una horita más tarde aparecía nuestro salvador que nos conduciría por fin, al fin de la aventura.

Precio del viaje: desplazamiento + dormir 2 noches + concierto + comidas + CD del pianista = 50 €... En Estocolmo 3 noches me gasté 275€...

Porque hay otras maneras de viajar... y de vivir!

Un poco de Sur

És fa estrany açò. Estem a 3 de juliol, encara ens queden dues setmanes de classes i encara no hem arribat als 30º. Em sembla que tenia molt aprofundida la relació estiu-vacances, però enguany tocarà esperar un poc més.

Fa uns mesos pensava en quedar-me a l'agost també per Alemanya, i viure eixe suau i actiu estiu alemany. Però ben pensat seria un poc trist veure com la gent se'n va anant i tu et quedes. I d'altra banda m'avellix també tornar a València i passar uns dies tranquils amb els meus i recarregar piles. A més, a més, es podria dir que em comença a faltar un poco de sur... Per això que diuen de la responsabilitat i la diversió, la reflexió i la passió, el ying i el yang...

No. No és això. La meua vida continua cercant eixe equilibri entre Nord i Sud. He après alguna cosa del Nord que em mancava, com la puntualitat, però continue sent sureny amb algunes diguem-li rareses per aixó de l'ordre, l'organització i la reflexió. A més, un erasmus siga on siga i per molt que neve, és Sud per antonomàsia. Per tant, ha sigut un any prou equilibrat: any Sud (Erasmus) a un país del Nord (Alemanya).

Jo diria... que el que manca és, més bé, un poc de Mediterrani...

PD: per si teniu 10 minutets, una conferència d'Àlex Rovira molt interessant sobre el tema, nord-sud, equilibris i filosofia de vida: "el pensamiento nos lleva a la conclusión, pero ¿saben qué decía Albert Einstein? Normalmente llegamos a una conclusión cuando nos cansamos de pensar".

El principi del final

Dins d'un mes "s'acaba" tot açò. S'acaba entre cometes, perquè açò no s'acabarà mai mentre els records es conserven, mentre s'esdevinga un somriure en la boca a l'escoltar la paraula Leipzig. Però sí, fa uns dies vaig començar a buscar el vol de tornada, vaig començar a pensar en triar el dia en que digam adéu o à bientot a tot açò.

És una cosa que vas posposant per què no vols pensar en el final, no vols fer-te sabedor de que el compte enrere ha començat. No vols començar a pensar en que potser esta serà "la última vegada que..." Però ja ha arribat el moment, en totes les converses entre erasmus té lloc la pregunta: "i tu, fins a quan estàs?" I vas fent càlculs. I te n'adones que la gent anirà gotejant poc a poc, fins a que finalment tots abandonem la nostra ciutat i s'acabe el nostre any erasmus. Allò que ens uneix.

I és dur. Crees una vida nova, des de zero; coneixes gent nova, fas (i desfàs) el teu cercle d'amics, tries la teua tenda, els teus menjars, els teus horaris, el teu ordre i desordre, en definitiva, el teu present, i pots fer i desfer amb ell com et vinga de gust. Però tot allò que durant un any t'has construït, s'acaba. I eixa vida que d'una manera o altra t'has creat tu a soletes s'esvaeix.

No obstant, el que li dóna sentit a les coses és que tinguen un final. Com els llibres quan t'enganxen, i vols passar a la següent pàgina i saber el desenllaç; com els viatges quan vols descobrir tot en molt poc de temps; com les vacances i els amors fugaços en els que gaudeixes de cada moment al màxim; i com la vida... o no trobeu que ser immortal seria molt avorrit?

En aquest cas prendrem les estacions com a exemple, per què que acabe la florida primavera significa que comença el solejat estiu. I tot final és sempre doncs, un principi.